El rearmament

A la vista de la creixent involució social després de les eleccions municipals arreu de l’Estat, que es tradueix en l’esfereïdora puixança ultradretana, aquí a Catalunya només ens queda una sortida: el rearmament. Que ningú s’alarmi ni em denunciï, però, perquè almenys de moment el concepte me’l prenc de forma figurada. Rearmament moral en la convicció més fonda i treballada que tenim els catalans d’ençà que ens configura una història pròpia, i que és la de la cultura i, sobretot, la de la llengua que la vehicula. Pels extrems del domini lingüístic la bèstia ens rosega irremissible, com ja s’ha vist amb l’adveniment monstruós al País Valencià i previsiblement a les Illes. També sobre el cap, com es pot comprovar quan ens topem amb els hàbits lingüístics de la realitat social de Barcelona, la nostra suposada capital. Atès que els dirigents que ens havien de dur a l’emancipació nacional han fallat estrepitosament –ara no caldrà entrar si fou per incompetència, connivència traïdora o covardia– i que en l’àmbit lingüístic tampoc han sabut enfrontar-se a les escomeses espanyoles, només ens queda a nosaltres persistir a peu de carrer i invocar l’antiga tradició resistencialista, que a algun lloc profitós ens ha dut alguna vegada. Ho veiem en els activistes de pedra picada que al País Valencià, per exemple, continuen fent funcionar, des de fa una pila d’anys i enmig d’un context manifestament hostil, editorials en català, convocatòries de premis i celebracions culturals de caire minoritari i catàrtic.

La desconfiança en els partits polítics independentistes, de tota manera, no m’ha abocat del tot a la creixent i esbombada onada abstencionista. La trobo legítima, comprensible, qui sap si fins i tot molt més assenyada i efectiva que l’actitud dels que acudiran a votar a les properes eleccions generals. Ara bé, m’esgarrifa pensar en la màniga ampla executiva de què gaudiran els ultramontans amb les seves omnipresències parlamentàries. Perquè la lluita ciutadana no es vegi asfixiada del tot, potser caldria, mal que ens pesi, una mínima contenció des de les institucions, ni que sigui tímida, testimonial; ni que sigui per privar l’enemic d’una majoria anorreadora. Pensar a votar el partit sobiranista que considerem que s’ha lliurat en un grau menor a la inoperància, l’engany i la claudicació. Jo tinc més o menys clar quin dels tres seria, però això ja cadascú s’ho rumia. I és clar, no esperar que ells ens facin el miracle. Sobretot la llengua, com he dit. De costat amb l’única notícia mínimament esperançadora provinent dels comicis municipals, que fou el nou alcalde independentista a Girona, va prendre forma la creació d’una regidoria de la Llengua Catalana. Ja m’agradaria una mesura així des del nou ajuntament de Lleida, però tu saps, i jo, que no ens podem permetre esperar-la asseguts.