L'aigua

L’aigua és l’element que mereix la millor i més generosa condició de poesia, sobretot quan irromp amb magnificència després de l’horror de les sequeres perllongades, i tot plegat encara que arribi a destemps, fora de l’època estricta de primavera o de tardor, o que no compleixi la quota pertinent de descàrrega als punts clau de les capçaleres dels rius; encara que no faci pujar significativament el nivell dels embassaments, o que no es pugui assegurar que neutralitza el perill habitual dels incendis forestals a l’estiu; i encara un llarg etcètera que seria redundant d’allargar. Després del particular annus horribilis en termes hidrogràfics, n’hi ha prou de dir que l’aigua és un regal de beneficis gairebé espirituals, si se’m permet la frivolitat davant l’evidència de les seves altres, i tan capitals, necessitats prosaiques.

Durant l’hora anterior a haver escrit aquestes línies una mica improvisades, una mica arravatades, ha descarregat una tempesta de tarda d’estiu magnífica, i d’aquí ha nascut aquest peculiar devessall verbal que ara teniu la paciència de llegir. Ja em perdonareu l’enriolament infantil. Descric l’aiguat recent com a tempesta d’estiu malgrat amb prou feines hàgim deixat enrere la feliç i pagana revetlla, la data assenyalada del solstici, perquè és un aiguat que recull tots els elements vivificants de les tempestes a ple juliol o agost, que donen una enganyosa però agraïda treva a la canícula. Ha estat pròdiga en llamps i ratxes de vent embogides, curulla de núvols foscos, rabents, operístics. I m’he preguntat, davant el paisatge plàcid que s’ha desclòs després de la fúria, les ones esgarrifants de l’aire rabejat, els tolls on culmina el degoteig hipnòtic dels arbres, la sentor espessa de terra que exhalen els parterres, com és que això té la capacitat d’embriagar els humans. I he pensat que potser ens embriaguem per l’encesa momentània de la connexió primordial, quan érem criatures d’aigua o cuquets abrigats per l’humus.

Ser també una petita llavor nodrida de pluges i estrats, estendre callat unes arrels que empenyeran el verd amunt, no jugar a res sinó a romandre, llenyós i dur dins un cor de terra i l’olor pressentida de les fulles. La història de les nostres cultures, les claus del nostre imaginari, sigui quina sigui la religió que es professi o el tarannà i la ideologia que ens dominin, se sostenen manta vegades sobre la seducció que exerceix la vida de l’aigua i els petits grans miracles que brosten al voltant de la seva irrupció majestuosa. Llibres, cançons, pel·lícules, els revolts de la imaginació. Una mirada d’infant raptada per una cortina d’aigua rere la finestra, que rebot als sostres, esventra la terra i convida a somiar el cor secret de la vida.