Trobar els clàssics

En una de les entrevistes al crític de cinema Jaume Figueras que van sovintejar a principis d’any, amb motiu dels homenatges que se li van retre per la trajectòria divulgativa, es va fer esment a la necessitat d’atansar el cinema clàssic a les generacions joves, i l’entrevistador va aprofitar l’avinantesa per demanar-li a l’entrevistat quina pel·lícula clàssica els podria servir de porta d’entrada. El bo d’en Figueras no va dubtar gaire a amollar Els 400 cops de François Truffaut, cosa que no semblava una mala tria: pel·lícula efectivament antiga (1959), amb segell de clàssic, no susceptible de ser abordada per cap adolescent si no és un adult qui el convida a veure-la i tanmateix –i aquí rau la clau de la qüestió–, centrada temàticament en tot allò que pot atreure un adolescent desorientat de qualsevol època; d’aquesta manera, un visionat feliç del film per part de l’adolescent demostraria i reblaria la naturalesa atemporal i universal que atorga a una obra justament la categoria de clàssic. Com que em costa espolsar-me a vegades una certa inèrcia derrotista, sempre arrufo el nas davant aquesta mena de recomanacions. Les trobo un pèl agosarades, atesa la constatació dels gustos actuals de la jovenalla en general i, sobretot, la seva actitud davant les obres creatives: set d’immediatesa, manca de paciència, deler per l’aparatositat buida. ¿Pot un adolescent del nou mil·lenni esperar la quantitat de minuts que convingui, a l’inici d’Els 400 cops, fins al moment preuat d’adonar-se que aquesta pel·lícula sensible i esplèndida dialoga a través dels anys amb les seves emocions més actuals i profundes? Només arrancar comprovarà que és vella, francesa i en blanc i negre, que no hi surten herois intrèpids i musculats, que es troba als antípodes de pretendre generar la barraca de fira pirotècnica a que l’han avesat les multisales i el que busca a les plataformes. Jo no sé si aquests minuts inicials i prescriptius els aguantarà, si conquistarà el moment en què s’ensorren les mirades del prejudici i hom ingressa en l’àmbit joiós del gaudi dels clàssics. Retenir-lo a la butaca per obligar-lo a seguir mirant seria una mesura tan extravagant com la que practiquem els docents amb els llibres obligatoris a l’hora de fomentar el gust per la lectura.

La pregunta següent seria si no hem arribat ja massa lluny en la nostra rampant davallada cap a la banalitat, i en la pròpia claudicació. Però com sovint em passa a mitja redacció d’un article, ara noto que he excavat prou per adonar-me d’alguna cosa nova: formulant la necessitat d’aguantar aquells minuts crucials, reconec implícitament que, un cop assolit el nucli de la història, estic convençut del seu èxit. Quina empenteta hi hem de fer com a adults educadors? Urgeix l’educació audiovisual, aquest àmbit, omnipresent a la seva edat, del qual paradoxalment no saben res de res.