Una cançó al vespre

M’he confegit una llista de cançons a Spotify que he intitulat Les cançons d’estiu no cal que siguin xorres. Peces que associo a l’estiu per efecte del meu propi, capriciós i intransferible algoritme cerebral, que no tenen res a veure amb la radiofórmula. Com és de preveure, n’hi ha de lluminoses i energètiques, i d’altres amb un toc d’embruix per assaborir el moment en què la tarda d’estiu declina amb el seu caracterísitic vespre plàcid de grills i bonança. No sé si incloure per aquest tram cançons del melancòlic i torturat Nick Drake depassa fins i tot les previsions més agosarades del meu algoritme impossible. La major part de les cançons del britànic –suïcidat el 1974 a l’edat de 26 anys– baden el seu nucli profund primer a partir d’una malenconia pressentida en la veu xiuxiuejant que acompanya les pulsacions de guitarra, sovint sobre el coixí eteri d’una secció de cordes, una llangor somiosa de dissabte a la tarda i passejos anglesos entre tanques de rododendres i fulles remoroses, un pòsit d’inquietud bategant-hi; després, advertides les paraules que canta, el despullament exacte d’una ànima afligida. I hi ha una cançó, que recordo de les hores més fosques d’alguns estius, que transmet a la primera i de forma nítida totes les coordenades del terror de què està amarada. El gos d’ulls negres. Admetem que no atuiria tant la cançó Black eyed dog si no se sabés que, una setmana després d’haver-la gravat, el depressiu Nick se suïcidaria atipant-se de Tryptizol. D’acord. Però aquells puntejos de guitarra a l’inici, com heralds subtils de la desgràcia llençats al cel, impel·lits al trot després com si emulessin l’adveniment de l’animalot, i el fil de veu mussitant, simple i clar encara que ho faci en anglès, “un gos d’ulls negres trucava a la meva porta, un gos d’ulls negres em demanava més, un gos d’ulls negres sabia el meu nom”, esborronarien encara que no sabessis ni un borrall del context. Les lletres simples són colpidores quan les ajusta una ment de sensibilitat privilegiada. M’imagino el gos de la mirada negra gratant a la porta de casa d’en Nick. Un gos bastant gros, pell lluent, raça indefinida i connotador d’una agressivitat tanmateix larvada. Els ulls negres són la mort i la carn que l’embolcalla la figuració del terror, el prescriptiu tràmit del dolor, la bestialitat que no s’entén. Per això les bèsties casen tan bé per a una metàfora. Provoca una pena infinita, una sensació de buidor que paralitza, el fons opac dels ulls negres. Soc una bèstia i no demanis compassió. I l’esgarrifança resultant és una sensació vulguis que no agradable, encara que la provoqui una creació atiada per la por, perquè és l’emoció de reconèixer un sentiment grandiós que també t’incumbeix. És sabut que l’empatia reconforta, més si us lliga, a tu i a l’ésser amb qui empatitzes, a un motiu superior, bigger than life.