#Picabia
La vida del pintor Francis Picabia té la forma d’un cercle talment ens mostren les seves últimes creacions abstractes penjades en l’última sala de l’exposició retrospectiva que el Museu d’Art Modern de la ciutat –el MoMA– ha dedicat a una de les figures clau de l’art del segle XX. De mare francesa i de pare cubà però d’origen espanyol, Picabia va morir el 30 de novembre del 1953 en el mateix llit que el va veure néixer al 1879. Pocs mesos abans de morir l’artista francès va emprar una frase de Nietzsche que resumeix a la perfecció el seu trajecte vital i artístic: “On l’art acaba, la vida comença. Jo sóc el poeta de la meva pròpia vida.” I així ho va fer.
De les seves primeres pintures impressionistes a les seves últimes creacions abstractes (cercles perduts en un fons dens i fosc) tot passant pel cubisme, el moviment dadà, als collages i a la pintura figurativa, la carrera de Picabia va ser un exercici de reinvenció constant. El fet de ser un artista tan camaleònic –“l’únic moviment possible és el moviment constant”, va escriure una vegada– i el fet que la ironia i el joc amb l’espectador impregni tota la seva obra no ha ajudat que Picabia arribi a ser un nom tan familiar com Picasso o Matisse. Picabia és un creador a reivindicar i aquesta mostra del MoMA que acull més de 200 obres de l’artista ens demostra clarament per què mereix entrar en l’Olimp dels grans creadors del segle XX.
És impossible entendre l’obra de Picabia sense la influència de la fotografia i el cinema. Ja des d’un inici l’artista va emprar fotografies per pintar els seus paisatges impressionistes tot subvertint la màxima dels Renoir i companyia que forçava als artistes a abandonar els seus estudis i pintar a l’aire lliure. Després d’abraçar el cubisme i el jazz age, Picabia va abraçar la màquina tot col·locant el focus en els pistons i engranatges de la vida industrial moderna. De la producció en cadena al cinema només hi ha un petit salt i de la mà de René Clair, Picabia va escriure el guió d’Entr’acte, una pel·lícula que va posar en escena el dadaisme. De la producció cinematogràfica –amb els seus trucs òptics durant el muntatge– a les pintures anomenades Transparencies en les quals Picabia anava superposant capes de pintura tot fent un encadenat cinematogràfic en un llenç hi ha una continuació lògica. És precisament en aquesta sala on el meu cor va parar de bategar de cop. Talment un demiürg Picabia em va transportar a casa. Més concretament al Pirineu de Lleida. En aquesta sèrie –pintada en els últims anys dels bojos 20– Picabia va superposar imatges de les pintures romàniques de Lleida amb altres formes i personatges que habitaven el cervell de l’artista francès. De Nova York a Taüll via Picabia. No hi ha viatge més satisfactori que aquest. Passat, present i futur en un llenç. Art i vida. La immortalitat.
