#MaxRichter

En acabar el concert dues senyores habituals de l’Auditori de Barcelona no paraven d’assenyalar el públic. Dissimulant darrere d’elles, collar de perles, sabates de taló i maquillades per gaudir d’una nit d’estrena, jo anava escoltant el que deien: parlaven del nou públic que omplia la sala Pau Casals. Estaven contentes de veure com una nova generació d’amants de la música clàssica havia fet penjar el cartell de “no hi ha entrades” una nit de divendres. Estaven radiants (com jo) després d’aplaudir el violinista Daniel Hope, que va portar a Barcelona un dels projectes de la música contemporània més populars dels últims anys:

Les Quatre Estacions

de Vivaldi reversionades pel compositor Max Richter.

Amb els anys he après que és impossible separar art i vida. Moltes vegades m’he preguntat per què una pel·lícula em va parlar en un moment determinat i anys més tard em deixava completament indiferent. Per què vaig passar d’estimar Matisse a avorrir-lo? Fa un parell de dies vaig entrar a l’Auditori estressat –estava a punt de no poder assistir a un concert que havia esperat durant anys– per incompatibilitats amb la feina i els canvis d’última hora en un món en el qual només ets un mer número, un peó en un taulell d’escacs cobert amb l’or de la fama. Estava a la fila tres quan va començar a sonar la

Simfonia de Cambra de Xostakóvitx número 110a

i de cop el meu cervell va ser capaç de desconnectar d’

emails

, nervis i el sorollet de Whatsapp que em desperta a primera hora del matí i em diu bona nit, sempre amb la por que aniré a dormir i m’hauré descuidat de fer alguna cosa.

Acaba Xostakóvitx –que va ser precedit per l’Estiu de Vivaldi. Mitja Part. Reviso

i de cop noto que torno a entrar en la zona grisa. Per sort els altaveus avisen que ha arribat el moment de tornar a la sala. Silenci i continua l’espectacle. De cop, el violinista Daniel Hope comença a interpretar la composició que he escoltat més vegades a Spotify i que vaig escollir com la banda sonora de la meva primera exposició fotogràfica a Lleida. És el geni de Richter qui va saber portar a la sala d’operacions una de les composicions del repertori clàssic més reconegudes i estimades pel gran públic –

– tot fent dialogar dues de les meves preferències musicals: la música barroca i la música minimalista contemporània de Philip Glass o Steve Reich. Primavera - estiu - tardor - hivern. En 50 minuts Richter i Hope ens van mostrar el canvi de les estacions davant d’un públic entregat on jo també em trobava.

Surto de l’Auditori amb els ulls humits. Davant meu s’aixecava la torre Agbar pixelada i vaig pensar amb la meva feina. Talment vaig presenciar en l’escenari de l’Auditori, tot canvia. El canvi de les estacions està inserit en el nostre ADN, tal com va descobrir-ho Vivaldi aviat farà quatre-cents anys. Mai un concert de música clàssica m’havia ajudat a conèixer-me tant. El poder de l’art. Ha arribat el moment dels canvis.