La mastaba de Christo

Torno a Londres per tercera vegada en un any. La que era per a mi una ciutat grisa que no m’invitava a quedar-m’hi es presenta davant meu com una metròpoli molt oberta i amb una oferta cultural més transgressora que la de NY. Visito Londres en l’any de les negociacions del Brexit: el de la victòria d’un moviment populista que, a força d’explicar mitges veritats (i a vegades mentint), va arribar a convèncer un 51.9% dels votants que tots els seus problemes s’acabarien amb el trencament del que era (i és) una gran idea: la Unió Europea. La dècada dels 90 i la primera del segle XXI es podrien definir com els de la victòria d’internet, la de la superació de les fronteres financeres i la coronació de la globalització com la tendència que explicaria la uniformitat cultural i sociològica predominant en els últims anys. Ara bé, aquesta idea del

We Are One

que estaria exemplificada amb l’auge de la ciutat de Singapur va començar a esmicolar-se amb la gran crisi del 2008 que va deixar a la vista les falles d’un sistema que feia de la desigualtat, negoci. A una recuperació econòmica desigual, sumada a la revolució de les xarxes socials i amb uns líders polítics que no han sabut prendre el pols a la societat, molts ciutadans han deixat de sentir-se representats per un sistema injust tot propiciant l’auge de personatges

antisistema

com Trump, Bolsonaro i Orbán o de movimients nacionalistes com el Brexit. Singapur, el paradigma de la globalització, està en crisi.

Arribo a Londres amb retard gentilesa de Vueling. Faig el

check-in

a un hotel petit en el barri de Fitzrovia. Em poso les vambes i surto al carrer. Destinació final, Hyde Park. El llac Serpetine acull per última setmana una instal·lació colossal de Christo: una mastaba (una estructura de planta rectangular i costats atalussats d’origen mesopotàmic) formada per 7,506 barrils de petroli pintats de colors i que mesura vint metres d’alt per trenta de llarg. Christo i la seva companya Jeanne-Claude (que va morir ara fa 9 anys) són dos artistes fascinants. Les seves obres d’art són una barreja de

performance

, arquitectura i escultura que ens ensenya a mirar l’entorn amb nous ulls. Ho van fer amb el projecte

The Gates

a Central Park, ho van fer quan van cobrir el Reichstag amb una tela o en tants d’altres projectes on art i natura es donen la mà.

Des de la distància, els barrils de petroli multicolors contrasten amb el verd i l’inusual cel blau d’una tarda de dissabte. Sóc a Hyde Park però podria ser dins d’una pintura puntillista de Seurat. Estic presenciant un joc de contrastos que m’atreu: entre natura i petroli, entre una estructura que pesa centenars de quilograms però que flota davant meu.

Art should bring joy

(“l’art ha de portar alegria”), recordo que va dir una vegada Christo. Segurament per aquest motiu aquesta estructura temporal ha agradat tant als britànics: immersos en uns mesos molt grisos, l’art ha actuat com una píndola de la felicitat.