Més Plensa
Ho recordo perfectament. Era l’estiu de l’any 2011 i tots els titulars dels diaris i dels serveis informatius de les televisions parlaven d’una onada de calor que havia activat tots els serveis d’emergència de la ciutat de Nova York. Passejar d’oest a est pel carrer 23 equivalia a caminar pel set de
The Walking Dead
: voreres buides, portes d’establiments tancades amb els motors dels aires condicionats funcionant a màxima potència. El primer gratacels de la ciutat, el Flatiron, s’aixecava davant meu, il·luminat per un sol d’agost omnipotent que contrastava amb un cel blau sense núvols. Aquell estiu, l’edifici de planta triangular i de 88 metres d’alçada no estava sol en la seva atalaia lluitant contra la canícula estival de NYC. A poques passes, el rostre d’una nena oriental amb els ulls tancats i tallada en marbre de color blanc robava totes les mirades dels turistes accidentals.
Amb més de 13 metres d’alçada,
Echo
, una escultura temporal de l’artista Jaume Plensa, generava un contrast difícil d’oblidar. El silenci enmig del rugir de la fera de Manhattan, els ulls tancats davant l’excés d’estímuls. Apropar-se a aquesta cara gegant instal·lada en el Madison Square Park equivalia a anar descobrint les faccions subtils d’un rostre generat en tres dimensions. En una ciutat mancada d’espais verds (a excepció del gran pulmó de la ciutat que és Central Park) l’ombra que projectava
en la gespa del parc invitava els ciutadans d’una ciutat que mai dorm a fer una petita becaina.
Pot una obra d’art canviar l’energia d’un espai? Pot una peça d’art contemporani agradar a tots els públics? La resposta a aquesta doble pregunta és sí. Avançant el calendari vuit anys, Jaume Plensa torna a abraçar el silenci d’una gran ciutat amb una nova escultura,
Júlia
, que s’ha col·locat a la plaça Colón de Madrid.
no només aconsegueix que ens oblidem d’una plaça horrorosa, mastodòntica i poc amable per al ciutadà, sinó que ha generat quelcom màgic: que la majoria de persones s’enamori d’una obra d’art tal com vaig poder escoltar en els comentaris dels madrilenys.
Pot una obra d’art fer-te emocionar? Sí. Al Palau de Vidre d’El Retiro de Madrid, Jaume Plensa ens torna a regalar el seu talent en una triple instal·lació que ha titulat
Invisibles
. Tres cares gegants fent el gest de silenci amb el dit índex floten en un espai construït precisament amb ferro i vidre.
es pot entendre com un homenatge al poder de la llum. És amb el canvi dels rajos solars quan aquestes tres cares prenen forma (volum) i vida.
Aquest és el gran poder de l’art: despertar sensacions noves i retrobar-te amb sentiments perduts. Plensa és un gran demiürg: amb el seu art dóna vida a espais singulars. Ja a l’AVE pensava que el geni de Plensa està cridat a dotar de vida (i pau) l’interior de la Seu Vella de Lleida. Ara que estem lluitant per fer del nostre gran monument Patrimoni de la Unesco, Jaume Plensa podria oferir a tots els ciutadans i visitants de la ciutat una nova manera d’estimar i valorar el nostre patrimoni.
