La primavera de Bannon
A Nova York la primavera no arriba de manera gradual. Apareix sense esperar-la i la ciutat, cansada d’uns hiverns eterns que s’allarguen més enllà del mes de març, la rep amb una explosió de vitalitat que se sent als carrers. A Washington Square Park, al cor del West Village, dues bandes de jazz formades per estudiants posen la banda sonora a un dissabte aparentment deliciós. Assegut en un banc, molt a prop de l’Arc on “Harry va trobar Sally”, obro les memòries de Keith Haring i llegeixo una nota escrita a finals dels anys setanta que precisament parla d’aquest lloc. Per a l’artista americà el parc era sinònim de diversitat i creativitat. Trenta anys més tard, malgrat la gentrificació del barri i l’expansió incontrolada de la Universitat NYU, aquest petit pulmó verd continua respirant una vitalitat i energia que es renova cada any amb la consagració de la primavera.
A cinc minuts de Washington Square es troba un dels temples del cinema independent. L’IFC és més que una sala de cinema. És un refugi per als amants del setè art que combina una programació excepcional amb activitats paral·leles que expandeixen les converses generades després del visionat d’una pel·lícula. Així ho vaig poder fer dissabte passat després de veure l’excepcional documental titulat The Brink. Allí vaig poder escoltar la seva directora parlar sobre els dos anys que es va dedicar a seguir i filmar un dels personatges més sinistres i més desconeguts de la política contemporània: l’exassessor de Donald Trump i líder del nou moviment global d’extrema dreta i ultranacionalista, Steve Bannon. A The Brink veiem un Bannon que no para de moure’s sigui en avió privat o en un cotxe blindat, sempre tramant una nova jugada mestra com la que diu que va ser la responsable de portar Trump a la Casa Blanca. Bannon és un mag a utilitzar els mitjans de comunicació tradicionals per expandir idees reaccionàries i a saber manipular determinats segments de la població apel·lant a un dels instints més baixos: la por. L’èxit del documental dirigit per Alison Klayman rau en l’estil emprat.
Usant la fórmula del cinema verité, Klayman filma el que passa davant seu i segons ens va explicar “alguna vegada em vaig haver d’endur una botella de vi a l’habitació per processar tot el que havia viscut”. En una de les seqüències més esfereïdores del documental veiem Bannon reunit amb els líders dels nous partits d’extrema dreta d’Itàlia, Bèlgica, França i amb el gran cap del Brexit, Nigel Farage, tot planejant l’estratègia de les pròximes eleccions europees. Surto del cinema amb por. Pot ser primavera a l’exterior però un gran calfred recorre el meu cos quan penso que Steve Bannon va estar a Espanya fa uns dies per aconsellar un partit que no vull anomenar. Si volem vèncer les forces del mal, veure un documental com aquest ens ajuda a entendre l’enemic. Segons va explicar la directora, aquí arribarà en un mes. Igual serà massa tard. Tot va massa ràpid, exceptuant l’arribada de la primavera a Manhattan.