La mirada de Berenice Abbott

Torno a Barcelona després de tres mesos. Creuo l’oceà amb el cor encongit tot pensant amb la possibilitat que l’estratègia d’Steve Bannon, el gran mag del sorgiment de l’extrema dreta a Europa, aconsegueixi guanyar una nova ronda de la partida d’escacs que s’està jugant a escala europea. Arribo a Catalunya el dia de Sant Jordi i l’explosió de roses, de llibres i de ciutadans omplint els carrers de cultura i alegria em dóna un motiu temporal per a l’esperança. M’autoregalo Ordesa de Manuel Vilas i embolico en paper de regal El Camino de Miguel Delibes per a la meva germana. Tres dies més tard –en plena jornada de reflexió (o millor dit, de por)– decideixo calmar els nervis perdent-me entre les sales de la Fundació Mapfre de Barcelona que aquesta primavera està dedicant una retrospectiva a la fotògrafa Berenice Abbott, una artista d’una mirada singular que va saber capturar amb ulls de telescopi i de microscopi les contradiccions del segle XX. Si no la coneixen, els recomano que s’endinsin en l’univers de Berenice Abbott: una creadora amb una biografia fascinant. D’orígens humils, va decidir abandonar el seu Ohio rural per convertir-se en un dels personatges clau del Greenwich Village de Nova York que va viure uns anys d’efervescència creativa a principis del segle passat. Segons narren els seus biògrafs: un dels primers actes rebels d’aquesta fotògrafa pionera va ser el de tallar-se el cabell tot sent una de les primeres dones a abraçar l’estil garçon que les flappers dels feliços anys 20 adaptarien a ritme de jazz. Abbott era una dona vivint en un moment cultural marcat per l’hegemonia masculina però l’art de la fotografia, més transparent i menys pompós que els quadres i les escultures, va obrir les portes a moltes creadores com Gerda Taro, Lee Miller o Helen Levitt. En una de les biografies d’Abbott escrita per Julia Van Haaften llegeixo una frase que resumeix a la perfecció la força de la seva persona: “Mira, noi, no sóc una noia simpàtica. Sóc una fotògraf i jo puc anar on vulgui”.

Els ulls blaus penetrants i intensos d’Abbott van saber capturar el caos de Manhattan, la borratxera de línies verticals del Midtown i de Wall Street però també van tenir la sensibilitat de retratar les misèries dels éssers humans que habiten aquesta ciutat que mai dorm. Estic a Barcelona però si paro atenció a les instantànies que omplen les parets de la Fundació Mapfre aquestes em transporten a la meva altra ciutat. En una sala, un pont gegant d’acer contrasta amb la fractalitat d’uns arbres prims plens de fulles: és el George Washington Bridge, el meu pont. Al seu davant, una altra fotografia mostra un parell d’edificis arrelats en unes roques violentes i gegantines. Llegint el cartell explicatiu descobreixo que es tracta de l’hospital de Columbia que es troba tot just davant del meu pis de Washington Heights. Tanco els ulls i de cop escolto les sirenes de les ambulàncies que travessen el carrer Broadway i que ara ressonen a l’Eixample de Barcelona que es prepara per viure una jornada històrica l’endemà.