Harmonia
El biògraf per excel·lència dels cervells que han fet evolucionar la ciència, Walter Isaacson, explica en un llibre dedicat a Leonardo da Vinci una anècdota que acompanyaria durant tota la vida aquest geni del Renaixement. Segons ens narra Isaacson, un jove Leonardo es va trobar davant d’una cova profunda i fosca. Entrar-hi o no entrar-hi era la qüestió. Venceria la por o ho farien les ànsies de conèixer? Aquest moment de dubte, aquest moment estel·lar (tot emprant l’etimologia usada pel gran escriptor Stefan Zweig) marcaria un abans i un després en la trajectòria vital d’un personatge que va fer de l’experimentació, el dubte i l’inconformisme una marca d’identitat.
L’esperit científic va guanyar. Leonardo va encendre una torxa i es va endinsar en aquesta gruta fosca i infinita. Talment Hansel i Gretel, a cada pas que feia, Da Vinci s’anava trobant amb petits fòssils fins que es va topar amb una gran descoberta. Enmig de la Toscana italiana, un esquelet fossilitzat d’una balena es dibuixava entre espurnes de foc davant dels seus ulls. Segons ens narra Isaacson, aquesta imatge poderosa es faria present en molts dels seus somnis, sempre acompanyat per imatges dantesques de destrucció. “Quantes nacions hauran desaparegut, quants canvis haurà experimentat la història després de la mort d’aquest animal?”, sentenciaria l’artista.
Si una balena va marcar l’inici de la trajectòria vital d’aquest artista italià, aquest animal cetaci ho faria en els últims anys de vida del pintor romàntic J.M.W. Turner. Separats per més de tres-cents anys, la violenta imatge de la caça d’una balena pintada per l’artista britànic, em crida l’atenció en una sala buida del Museu d’Art Metropolità. Observo la textura del cel i del mar. Aigua i aire es confonen en una simfonia d’ocres que predominen en una composició on el blanc d’un veler i el vermell de la sang del cretaci ajuden a entendre l’acció allí representada.
“Quan estàs sol, tu ets el teu propi mestre” va deixar escrit Leonardo da Vinci. Desconec si es referia a la solitud d’una torre de Montaigne o la d’una habitació de Virgina Woolf però aquesta frase m’està representant últimament. En un món convuls on els informatius sempre estan carregats de crispació i de males notícies, un ha de buscar el refugi en les arts. Decideixo desplaçar-me a Hudson Yards, un nou barri que s’aixeca damunt d’unes vies de tren i que encaixaria millor a Dubai que a Manhattan, per assistir a una performance de “Reich-Richter-Pärt”. El minimalisme progressiu de Steve Reich, les composicions sacres d’Arvo Pärt i l’experimentació pictòrica de Gerhard Richter em fan emocionar en una tarda de divendres. Música, art i tecnologia creant harmonia i l’harmonia sempre acaba creant bellesa. Una bellesa que sempre va buscar un home de mil talents com Leonardo. Una harmonia que cada cop és més difícil de trobar.