Els cinc de Central Park
El pas del temps pot desencadenar en un oblit permanent o a atorgar una nova perspectiva que ajudi a entendre millor els fets succeïts en un passat no gaire llunyà. La matinada del 19 d’abril del 1989 la policia de Nova York va trobar el cos d’una dona blanca de 28 anys plena de fang i totalment inconscient en un camí dels boscos de Central Park. Trisha Meili, que havia anat a córrer pel gran pulmó verd de la ciutat a les nou de la nit, havia estat violada i brutalment colpejada. Segons els metges que la van tractar, la jogger va arribar a perdre un 80% de la seva sang mentre que el seu crani havia estat fracturat per 21 llocs. Trisha acabaria passant més de 12 dies en coma. Els agents de la policia van posar-se a buscar el violador aquella mateixa nit i no van tardar gaire a trobar els possibles culpables. Segons les primeres investigacions, un grup de 30 adolescents de Harlem que havien estat fent bretolades per Central Park, eren els causants de l’agressió. Sense tenir cap prova que lligués la vida de Trisha Meili amb aquests joves, la policia va detenir cinc adolescents afroamericans i hispans. Eren el Kevin Richardson, l’Antron McCray, el Raymond Santana, el Korey Wise i el Yusef Salaam. Des d’aleshores, van ser batejats amb el nom col·lectiu de “Central Park Five” (els cinc de Central Park). Ja han passat trenta anys. Donald Trump és ara president dels Estats Units però a finals de la dècada dels 80 l’empresari estava en ple procés de construcció de la seva figura. Dues setmanes abans que comencés el judici tot volent influenciar l’agenda pública i en l’opinió de la ciutadania, Trump va comprar una pàgina en els quinze diaris principals del país tot demanant la instauració de la pena de mort a l’estat de Nova York. Trump ja havia dictat sentència: els cinc eren culpables. La cineasta Ava Duvernay, un dels grans fars del cinema més compromès, ens narra en quatre episodis a When They See Us (Netflix) les històries personals d’aquests cinc adolescents que passarien entre set i catorze anys en una presó. Duvernay posa l’accent en tot el que va anar malament d’aquell judici: començant pels errors de la policia (amb unes declaracions incriminatòries forçades), de la fiscalia (obviant que no s’havia trobat cap rastre incriminatori d’ADN i que el timeline dels fets no coincidia), del jurat, dels polítics de la ciutat i dels periodistes, tot acabant amb la rentada de cervell d’una ciutadania que només va saber llegir els titulars plens de sensacionalisme i carregats d’odi racial. La realitat (i la veritat) va ser una altra. Cap dels cinc nois va violar Trisha Meili. Ho va fer Matíaas Reyes, que va confessar-ho a la policia després de coincidir en una presó amb un dels cinc nois, a Korey Wise. Era l’any 2002. El poder magnètic de When They See Us (a part de la interpretació de tots els actors i actrius que haurien de guanyar tots els premis possibles) rau en el fet que posa la llum en una història que estava a punt de ser oblidada i de mostrar-nos com la justícia no és igual per a tothom. També serveix per veure l’escassa ètica moral del president Trump. Trenta anys després, l’ocupant actual de la Sala Oval segueix sense disculpar-se. És més, per al multimilionari els cinc de Central Park continuen sent els culpables.
