Un nou MoMA

Era l’estiu de l’any 2004. A Barcelona, un succedani d’una exposició universal que havia de regenerar un barri oblidat tot volent imitar l’efecte dels Jocs Olímpics passava sense pena ni glòria en una ciutat que intentava frenar un declivi creatiu que encara està vigent. Amb vint-i-tres anys, amb una maleta carregada de ganes de conèixer noves cultures i amb ànsies de posar-me a prova, vaig decidir escapar-me sol a explorar l’Europa central. Només tenia un bitllet d’anada i un de tornada. Sabia que l’última parada seria Berlín. Només recordo arribar a la capital alemanya a mitjanit i caminar per una ciutat mal il·luminada tot buscant, mapa en mà, un alberg que havia reservat prèviament. El que aparentment semblava una caminada relativament curta va acabar convertint-se en una de dues hores. Havia anat a Berlín perquè volia veure les obres d’art procedents d’un museu de Nova York que s’exposaven en un edifici dissenyat per Mies van der Rohe. L’endemà, un cartell de color rosa amb les lletres Das MoMa in Berlin contrastava a l’exterior amb l’arquitectura racionalista de la Neue Nationalgalerie. També contrastava amb la cua d’amants de l’art que serpentejaven orgànicament un edifici construït amb esquadra i cartabó pel creador de la frase del “menys és més”. Va ser allí, sota terra, on vaig trobar-me amb uns quadres que havia vist i estudiat en multitud de diapositives en les classes d’història de l’art a l’Institut Màrius Torres. Vaig poder admirar la Nit Estrellada de Van Gogh, la solitud d’una sala de cinema pintada per Hopper, L’ocell en Espai de Brancussi, els rellotges desfets de Dalí a la Persistència de la Memòria, les natures mortes cubistes de Picasso i de Gris, la Vista de Notre Damme de Matisse, la guitarra feta amb trossos de cartó i filferro de Picasso, el Paisatge Català de Joan Miró... Aquest cap de setmana pensava en Berlín i em mirava a mi mateix tot passejant-me entre les sales del MoMA de Nova York. Era impossible no fer balanç d’oportunitats perdudes i del canvi que he experimentat en quinze anys? Sóc qui volia ser o m’he allunyat de la imatge de futur que m’imaginava quan tenia vint anys? Quadre a quadre m’anava envaint un sentiment de nostàlgia difícil de controlar i crec que no estava sol. Centenars de newyorkers van decidir fer el mateix: anar a dir adéu a una institució cultural que tancarà quatre mesos per posar-se a punt per a una nova etapa. Amb una inversió de 450 milions de dollars, el MoMA pretén reinterpretar la seva col·lecció i reinventar-se per a l’era d’instagram. L’arquitectura minimalista del japonès Yoshio Taniguchi serà substituïda pels focs artificials de Diller Scofidio + Renfro. Diuen que un s’ha de renovar si no vol morir però tot dient adéu a unes obres d’art que en els últims anys he anat revisitant constantment com pot testificar el nombre de vegades que he dit “hola” a Les senyoretes d’Avinyó de Picasso, he estat conscient del pas del temps i dels somnis talment un dels rellotges desfets pintats pel geni de Figueres.