C de Contrastos i Colòmbia
Colòmbia és un país tan divers i immens que l’única manera d’arribar a conèixer-lo és a través de les històries explicades en primera persona. Vorejat per dos oceans: l’Atlàntic i el Pacífic, aquest país llatinoamericà és un niu de contrastos: B de Bellesa i de Biodiversitat però també V de Violència i de Vici. C de Colòmbia però també C de Cocaïna. C de Chocó.
Torno a aquesta demarcació després de deu anys i em sorprèn veure com les zones amb més necessitat de ser ajudades segueixen igual: amb manca d’escoles, amb carrers sense asfaltar i sense clavegueram, amb unes “cases” construïdes amb llistons de fusta que s’aixequen apuntalades sobre un riu contaminat. El Chocó ha estat un dels territoris colombians més marcats per les cicatrius d’una guerra que va començar ara farà 55 anys. En un dels seus pobles, a Bojayá, una església reconstruïda recorda els 119 civils (45 nens) que van morir a conseqüència d’un bombardeig de les FARC l’any 2002. Amb aquesta acció, el grup paramilitar es volia assegurar el control del riu Atrato. Un riu que creuo en una canoa motoritzada sense ser conscient dels sediments emocionals que són transportats i que desembocaran molt a prop d’un santuari de balenes al Pacífic. Avançant el calendari deu dies torno a veure l’Atrato. Ho faig, però, dins d’un avió i en el meu iPad tot veient el documental El Testigo que narra en primera persona el treball fotogràfic de Jesús Abad, un fotoperiodista colombià que ha dedicat tota la seva carrera professional a immortalitzar en pigments de plata les ferides emocionals d’un conflicte armat que ha deixat una factura de més de 200.000 morts i més de cinc milions de persones desplaçades.
A Bogotà vaig poder escoltar una història d’una d’aquestes famílies desplaçades. Era l’any 2007 quan una mare i els seus tres fills van arribar al barri de Soacha, a una hora del centre de la capital. Havien estat forçats a abandonar el seu poble després que les FARC assassinessin el seu pare. A poc a poc semblava que la família desplaçada s’anava adaptant en aquest nou entorn. Els nens van apuntar-se a un col·legi i la mare semblava que no trobava a faltar el verd que envoltava la seva casa anterior. De cop, tot va canviar. Els fills van deixar d’anar a l’escola. Preocupats, els mestres van anar a visitar la família. Ningú estava preparat per rebre la notícia que els veïns els van comunicar. Els tres nens havien estat enterrats el dia anterior. Havien mort de gana. La mare, pressa d’un atac de pànic, va començar a creure que les FARC havien arribat de nou al seu barri. Va tancar portes i finestres. No va deixar sortir a ningú de casa. Tot volent que els seus fills no acabessin com el seu pare, aquesta mare sense recursos va veure com la llum del seu únic tresor s’apagava davant seu sense poder fer res per aturar el pas lent dels dies quan l’estómac rugeix de gana.
