Elogi de la moda
Oscar Wilde, un dels protagonistes de la mostra
Camp
, organitzada pel Costume Institute del Museu d’Art Metropolità amb el suport de Vogue i Gucci, va resumir en una frase cèlebre el que molta gent pensa d’aquesta indústria. Per a l’escriptor irlandès, “la moda és una cosa tan horrorosa que s’ha de canviar cada sis mesos”.
La moda pot ser horrorosa, vàcua o innecessària però, tant si seguim com si no seguim les tendències marcades cada temporada, la moda constitueix un llenguatge. Cada matí, en obrir l’armari i escollir una peça de roba decidim, de manera conscient o inconscient, com voler ser percebuts per la resta del món. Pantalons o faldilla? Camisa o samarreta? Sabates o esportives? Cada petita elecció acabarà de definir qui som.
La moda també serveix per explicar el
zeitgeist
d’un moment. Una minifaldilla resumeix amb plena efectivitat la lluita per l’alliberament de la dona; qualsevol vestit
flapper
acumula tots els excessos dels feliços anys vint de Gatsby i companyia; un estampat
tie-dye
narra els finals dels anys seixanta amb el seu crit de “feu l’amor i no la guerra”. Els excessos de Versace i Galliano posen en escena la febre d’or dels
yuppies
de Wall Street. Finalment, el retorn del vestit-pantaló ara fa dos anys, podria englobar-se en la lluita del #MeToo i en la carrera presidencial de Hillary Clinton.
Torno a fotografiar la Setmana de la Moda de Nova York –i ja porto 20 temporades– i em sorprèn veure com una passarel·la que feia anys que estava adormida, ha renascut amb molta energia amb col·leccions fresques i plenes de color (els dissenyadors han agafat la paleta impressionista i l’han reduït a la seva essència, talment una obra d’Ellsworth Kelly). Si una marca va saber catapultar tota l’energia d’una setmana, aquesta va ser Tommy Hilfiger. El dissenyador americà va presentar la seva segona col·laboració amb una de les actrius del moment: Zendaya. Un loft abandonat al costat del teatre Apollo, al barri de Harlem, es va convertir en un set cinematogràfic dels anys setanta. A ritme de
Move On Up
i de James Brown, models i ballarins van passejar una col·lecció que va posar tot el món dempeus –l’actriu Indya Moore de la sèrie
Pose
a primera fila inclosa.
Zendaya i Tommy, elegint Harlem i un càsting predominantment afroamericà, van posar l’accent a un dels punts més foscos d’aquesta indústria: la manca de diversitat (tant racial com de talles). Veient aquesta desfilada –que gairebé va ser un concert– era impossible no pensar en Donald Trump. Protegit per la meva càmera –que sempre actua com el millor escut– vaig veure en una nit de diumenge a Harlem l’Amèrica que m’agrada: oberta, creativa, diversa, de mirades àmplies i que sap abraçar la diferència. I senyores i senyors, aquest és un altre dels poders de la moda: el d’enviar un missatge adreçat als més joves sobre un present que necessita ser canviat.
