Elogi de l'art
Fulla a fulla la ciutat de Nova York va donant la benvinguda a una tardor que s’ha estrenat amb temperatures estiuenques. A Central Park, els corredors que circumval·len el llac artificial projecten unes ombres més allargades de l’habitual en els capvespres d’octubre, quan un sol de tonalitats ocres s’amaga entre les torres de l’Upper West Side. Creuo el gran pulmó de la ciutat d’oest a est amb una única intenció: veure un quadre de Leonardo da Vinci que ha canviat els museus vaticans per la Cinquena Avinguda. El
Sant Jeroni
de Leonardo és una peça clau que ens serveix per entendre un dels genis de la nostra civilització. En ell, l’artista italià, va saber traslladar sobre fusta la tactilitat de la carn humana tot dibuixant un autèntic tractat d’anatomia. És impossible no fixar-se en els detalls: en les venes del coll, els ulls, el paisatge blavós del fons que contrasta amb els colors càlids que dominen la pintura i que jo havia vist minuts abans.
Da Vinci, com en molts dels seus projectes, no va completar aquest quadre. El gran misteri segueix. Com un nen de cinc anys no deixo de preguntar-me per què. La tardor també és sinònim d’inauguracions d’exposicions a les galeries del barri de Chelsea. La Pace Gallery ha obert una nova seu de més de 75.000 metres quadrats. En la planta baixa, el geni de Calder em fa somriure en veure com aquest artista mai va perdre la innocència del joc tot construint amb filferro una escena d’un circ. Sempre he pensat que Calder i Leandre Cristòfol tenen moltes coses en comú i la més important és la d’elevar materials quotidians a la categoria d’ART. Calder i Cristòfol van plasmar l’univers en les seves creacions talment dos nens fascinats per l’aventura de traslladar els seus somnis en tres dimensions.
En el segon pis, un altre artista que no ha perdut la capacitat de jugar amb vuitanta-un anys ens torna a donar una lliçó de vitalitat i d’art. David Hockney, el pintor britànic establert a Los Angeles, va comprar a principis d’any una cabanya a la Normandia. En aquesta mostra Hockney descompon un paisatge panoràmic amb 24 dibuixos. Una reflexió del pintor em crida l’atenció: segons Hockney, les ombres són una invenció de la pintura occidental i aques-tes són impossibles de trobar en la pintura japonesa o xinesa.
Surto de la galeria i l’exuberància del riu Hudson m’enlluerna. Amagant-se entre els nous gratacels que omplen la riba de Nova Jersey, un sol en forma de rovell d’ou fa que les ombres dels corredors i ciclistes es projectin en un asfalt que en qüestió de setmanes estarà recobert de sal. No puc deixar de preguntar-me si les ombres d’aquesta tardor no deixen de ser una creació personal. I aquest és el poder de l’art, ens fa qüestionar com mirem la realitat tot retornant-nos a la curiositat de la infància.
