Els anys de la marmota

Hem passat de la febre i de l’esperança de l’arriba l’any 2000 a la ressaca d’un canvi d’una dècada molt irregular que ha estat marcada pel

timing

de les xarxes socials i per l’ascens d’un populisme que s’ha estès talment una taca d’oli d’est a oest, de Trump a Boris Johnson, de Bolsonaro a Erdogan. En només 20 anys hem vist com el futur s’enfosquia. A cada portada de diari publicada (tot un miracle que la premsa de paper segueixi sobrevivint) hem vist com les conseqüències de la gran crisi financera del 2008 han estat més profundes del que ens podíem haver imaginat. L’optimisme ha deixat pas a la por. Por a l’estranger, por a la digitalització, por a l’obertura de fronteres, por a la mecanització de la indústria, por al canvi climàtic i als canvis imprescindibles que s’han d’executar, por a deixar de ser el que havíem estat (“Make America Great Again”, “Get Brexit Done”) ha generat un moviment ultranacionalista i conservador del qual Espanya i Catalunya, per desgràcia, també n’han estat protagonistes. Entendre el present s’ha convertit en una missió impossible i esbrinar que ens ofereix el futur és ja una pèrdua de temps. Heràclit deia que era impossible entrar dos cops en un mateix riu. Jo crec que ara ja no hi ha ni rius: estem tots ben empantanats. L’art, la lectura i les converses amb els meus amics s’han convertit en el millor dels bàlsams i aquestes festes de Nadal he intentat rodejar-me de tots ells. Per entendre el Brexit m’he refugiat en el llibre

El Corazón de Inglaterra

de Jonathan Coe (Editorial Anagrama), qui ens narra amb molt de sarcasme i amb diàlegs delirants l’Anglaterra que viu dins i fora de la bombolla de la gran capital. En el món de l’art m’he immergit en les videoinstal·lacions d’un artista que ha lluitat durant tota la seva vida a immortalitzar una cosa tan etèria i difícil de retratar com l’ànima. En un món on estem permanentment rodejats d’imatges, veure la poètica de Bill Viola: silenciosa i plàstica, lenta i poderosa en un edifici tan singular com La Pedrera d’Antoni Gaudí, és una experiència totalment inoblidable. Un altre artista que va voler buscar l’ànima va ser Joan Brossa. Per a Brossa, l’ADN de l’ésser humà estava inscrit en el vocabulari. En uns signes, les lletres, que donen sentit al món que ens envolta. Al Museu Morera de Lleida, aquesta institució cultural lleidatana imprescindible que hauria d’abandonar el seu estat de nòmada permanent, vaig veure una deliciosa exposició dedicada a aquest artista català que tant m’agrada i emociona. I no hi ha res millor a sortir d’una mostra havent après quelcom nou. A Lleida vaig descobrir que Brossa era un gran admirador de l’anomenat “art concret” que va pintar l’Amèrica Llatina a mitjans del segle XX de colors purs i línies geomètriques. De cop, dos cercles que pensava que mai convergirien ho van fer davant meu en un carrer Major que es preparava a donar la benvinguda a les festes de Nadal.