L'essencial minimalisme
Sempre m’he preguntat per què tres artistes que van fer de Nova York el seu lloc de treball i d’èxit van trobar en la immensitat de l’estat de Texas l’espai on construir les seves obres més significatives. És el cas de Rothko i d’Ellsworth Kelly amb les seves capelles no religioses construïdes a Houston i a Austin i el de Donald Judd a Marfa. Visito Austin, una ciutat que està vivint un renaixement propulsat per les noves tecnologies com s’evidencia en les grues que coronen la ciutat talment torres de petroli. En el campus de la Universitat, un edifici blanc i extremament ben proporcionat dialoga amb la cúpula de l’edifici del Capitoli que s’aixeca un parell de quilòmetres més enllà.
Austin
és la gran obra pòstuma d’un dels meus artistes preferits: Ellsworth Kelly. Tot i ser ideada a mitjans dels anys vuitanta per ser construïda en unes vinyes de Califòrnia i propietat de Douglas S. Cramer, productor de sèries com
Dinastia
, el blanc immaculat del marbre d’aquesta capella secular no sembla pas estar fora de lloc sinó tot al contrari.
Kelly, un artista que s’autodefinia com a “no creient” i com un “anarquista transcendental”, va ser un gran admirador de l’arquitectura romànica europea després de viure a Europa com a soldat durant la Segona Guerra Mundial i després a París, on va començar la seva carrera professional. La influència del romànic europeu s’evidencia en la forma d’aquesta capella blanca que en el seu interior mostra 14 pintures en blanc i negre (les 14 parades del viacrucis?) i un tòtem de fusta en la part central (en lloc d’un crucifix?). Kelly, que moriria el desembre del 2015 amb noranta-dos anys, mai veuria acabada aquesta obra, que s’inauguraria el febrer del 2018.
A finals dels anys 80, l’artista Donald Judd va decidir canviar Nova York per Texas. Manhattan pel desert de Marfa; la quadrícula pels horitzons infinits que li donaven l’oportunitat de crear sense limitacions d’espai. Per primera vegada en trenta anys, el Museu d’Art Modern de Nova York ha dedicat una retrospectiva a un artista que va dir que les seves obres no eren ni pintures ni escultures. Segons explica Jerry Saltz, el crític de la revista
New York
, Donald Judd va ser un artista que va revoltar-se contra l’expressionisme abstracte de Rothko i Pollock i que va sintetitzar en unes caixes el que més endavant s’acabaria etiquetant com a “art minimalista”. Per a Saltz, “estem rodejats de Donald Judd tot i no ser-ne conscients”. Ho fem quan fem servir el nostre iPhone, quan veiem un anunci de Calvin Klein o la nova casa de Kanye West.
Tot i que els mal anomenats minimalistes no volien que el seu art s’interpretés, sempre he tingut la sensació que la preocupació de Judd, Stella o Agnes Martin per representar l’espai i el buit fa que ens apropi al més enllà. Talment la música de Bach o de Steve Reich, el minimalisme pel poder de la repetició i de la simplicitat ens apropa a Déu.
