Quarantena

Escric pensant en el futur. Un futur líquid que s’escapa del palmell de la meva mà talment feia l’aigua de la font que s’amagava sota el tronc gegantí d’una noguera en la partida dels Sots de Sudanell. Escric intentant entendre què ens proporcionarà aquest futur ple d’incerteses mentre traço unes paraules que seran llegides en dues setmanes. Escric aquest article el diumenge 29 de març del 2020, el dia que complim exactament dues setmanes d’un confinament forçat per un virus que ens ha trencat tots els nostres esquemes mentals forçant-nos a canviar radicalment d’estil de vida. Escric pensant en un futur sobre un present que canvia a cada segon i que eleva a la categoria de veritat absoluta i universal la màxima d’Heràclit que diu que no podràs travessar el mateix riu dues vegades. Teclejo reflexionant sobre allò que he après en aquestes dues setmanes on he presenciat la fragilitat de la nostra existència; el silenci d’un pis buit que contrasta amb el particular cant d’uns ocells que han omplert de vida les branques d’uns arbres que comencen a tenyir-se de color verd per l’arribada de l’esperada primavera. He après a valorar –encara més del que ja feia– la feina dels nostres professionals de la sanitat pública, dels treballadors dels comerços que durant els 365 dies de l’any ens han ajudat a omplir el rebost de queviures i de l’invisible personal de neteja que també lluita per aturar aquesta pandèmia global. Estic aprenent a ser més agraït. A donar gràcies de disposar d’un sostre, un llit i una feina (per ara). De tenir una família i una xarxa d’amics sòlida que em fa dibuixar un somriure cada cop que els veig a través de la pantalla del meu mòbil o quan fem ioga de manera virtual cada matí a les 10. He après a no planificar. A viure pensant únicament en l’endemà per poder superar el present més immediat. He decidit silenciar canals de televisió i alguns usuaris de les xarxes socials que no feien res més que augmentar la meva ansietat. M’he submergit en el llibre

Vida i Destí

de Vasily Grossman per entendre el que realment significa viure en un món a punt del col·lapse durant la batalla d’Stalingrad i durant els camps de concentració alemanys. He après a refugiar-me en la memòria del passat, en els dolços que fan ressuscitar memòries d’infantesa i en les avellanes que em transporten a un món on regna la pau i la innocència. He après a allargar la mà i a dir gràcies a totes aquelles persones que m’han ajudat durant la meva vida. He continuat essent plenament conscient del privilegi i la responsabilitat que significa tenir una columna com aquesta en un mitjà de comunicació com SEGRE. He après a valorar les petites coses i he arribat a entendre que s’ha de viure el present amb la màxima intensitat perquè allò que anomenem futur no està sempre garantit.