Happy days are here again
Els veïns del carrer València van passar de ser ombres que es retallaven en el contrallum dels balcons oberts de l’Eixample a les vuit del vespre a convertir-se en unes cares conegudes que saludaves diàriament i que trobaves a faltar –moltes vegades amb una certa preocupació– quan faltaven a la cita espontània del reconeixement ciutadà als professionals de la sanitat.
Cada dia que robem al calendari i al confinament ens apropa a un Sant Joan que segurament no podrem celebrar amb abraçades ni petons. Els dies s’allarguen, les nits d’insomni s’escurcen però la confusió segueix en augment. És avui dilluns o dimarts? Ja fa dies que evito revisar l’agenda per no recordar-me dels projectes cancel·lats i dels viatges no realitzats. He après a viure pensant no més enllà de l’esmorzar de l’endemà. M’he refugiat en Filmin i en la lectura. He passat de l’assaig a la novel·la. De Susan Sontag a Baudelaire i he omplert tardes senceres aprenent a través d’una pantalla història de la fotografia gràcies a un curs gratuït del Museu d’Art Modern de NYC (el MoMA).
Ben aviat creuarem l’equador del 2020 i l’any anterior sembla que estigui un segle més endarrere. L’
impeachment
de Trump; els incendis d’Austràlia i de l’Amazones, els tiroteigs de Nova Zelanda, El Paso i Dayton; la dimissió de Theresa May i la concreció del Brexit; les eleccions generals a Espanya; Notre-Dame en flames; l’exhumació de Franco... Tot s’ha oblidat substituït per una realitat dantesca que ens transporta a les portes de l’Edat Mitjana.
Vivim a l’era de la informació però desconeixem l’essència d’un virus que ha trencat totes les nostres estructures socials i mentals. Va ser precisament l’any passat quan un conjunt d’astrònoms van mostrar a la societat la imatge d’un forat negre. Un dels seus descobridors va afirmar que mirar a l’interior d’un d’aquests fenòmens espacials equivalia a “mirar a les portes de l’infern”. Estar enganxat a la televisió, llegir determinada premsa carregada de sensacionalisme equival també a mirar a un infern evitable... Va ser llegint
On Photography
de Susan Sontag on vaig trobar una altra clau per sobreviure millor al confinament solitari. Obrint els àlbums de fotos he viatjat per la meva memòria, he vist i he tocat les cares de la meva família i amics... També he entès que malgrat tot sembli fosc ara, “happy days are here again” (els millors dies tornen a estar aquí), com diu la cançó de Milton Ager i que vaig escoltar recitar a Jessica Lange en una desfilada de Marc Jacobs.
Decideixo agafar-me als records i a l’esperança per no caure en un forat negre impenetrable que està tan a prop com la porta d’un balcó en ple Eixample de Barcelona.
