Necessitat d'art
Una sala de cinema fosca, la trobada en solitari davant d’un quadre, la lectura en un parc protegit per unes ulleres de sol amb el rugit de la ciutat de fons..., en els últims anys la cultura ha estat el meu refugi. Observar obres d’art, viatjar a través de les pàgines d’un llibre, veure universos inventats en una pantalla gegant no només em servia per desconnectar d’una vida viscuda amb excés de velocitat però també em donava claus per entendre’m a mi mateix. En ple confinament obro
La història de l’art
(Ed. Phaidon) escrit pel savi E.H. Gombrich i em sorprèn llegir en la seva introducció que per al professor austríac “no existeix l’ART sinó els artistes” mentre que no para de mencionar el valor utilitari de l’art. Fascinat llegeixo com a Egipte van decidir pintar els ajudants i els esclaus del faraó en la seva cambra mortuòria en lloc de sacrificar-los per acompanyar en una altra vida el líder mort. Pintar resultava més barat que matar mentre que feia avançar la civilització cap a un lloc menys sanguinari. Transiciono de la permanència de la tinta impresa a la digital i llegeixo una columna publicada al web del
New York Times
on el galerista totpoderós David Zwirner escriu sobre la necessitat que tenim tots d’art en aquests moments. M’emociona que mencioni en l’article una pintura,
Las Meninas
, que també va ser destacada pel crític d’art del
The New Yorker
unes setmanes abans. El galerista i el crític units per Velázquez recorden a la perfecció els seus múltiples encontres amb una pintura fascinant i extremadament moderna com tan bé dissecciona l’Oscar Tusquets en el seu últim llibre
Pasando a Limpio
(Ed Tusquets). Els elogis al Museo del Prado no acaben aquí, en la seva columna mensual al
New York Magazine
, Jerry Saltz, defineix aquesta pinacoteca com “la més interessant del món” mentre dissecciona una pintura que sempre m’ha fascinat:
El Triomf de La Mort
de Pieter Brueghel el Vell.
Tancat a casa obro els llibres que he col·leccionat sobre art i no paro de pensar amb l’aura que tan bé definia Walter Benjamin en el seu text sobre l’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica. En les pàgines d’un llibre no puc sentir la pulsió de la força en les pinzellades de Rembrandt o de J.W. Turner; la delicadesa del retrat del jove Manuel Osorio Manrique de Zúñiga amb els gats i l’ocellet que tants cops he vist al Met; no em puc emocionar amb les mans inacabades de la mare en el Gorky del Museu Whitney però sí que em puc identificar amb els personatges solitaris que habiten en els llenços de Hopper.
Penso en les escultures de Leandre Cristòfol i en la capacitat que tenia aquest artista de Ponent de crear universos amb materials quotidians o en els ulls del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll que, des de les sales del MNAC, sempre m’han observat amb ulls amenaçadors.
Necessito canviar de refugi: la casa pel poder de la trobada amb l’art en primera persona i no hi havia millor candidat que un encontre en solitari amb la poètica del fotògraf Chema Madoz qui exposa, gràcies a la cita prèvia, la seva obra a la galeria Joan Prats de Barcelona. El reencontre amb l’art. El tornar a respirar.
