Jardins de memòria
L’estada en aquesta illa no és precisament cap caprici... és un desig de viure en pau”. Per al pintor modernista Hernan Anglada-Camarasa l’illa de Mallorca i la seva serra de Tramuntana es convertirien en un refugi per un artista que va decidir canviar l’efervescència del París de la Belle Époque per les cales amagades entre les corbes del Cap de Formentor. Substituiria les copes carregades d’absenta i els can-can dels cabarets francesos per les aigües cristal·lines del Mediterrani i els seus jardins ensorrats en un mar transparent. Un cartell en el centre de Palma em va cridar l’atenció. Els traços de la pintura que promocionava el cartell de la mostra
H. Anglada-Camarasa. Una revisió pictòrica
de la col·lecció La Caixa
, contrastaven amb l’arquitectura serena del Gran Hotel de la ciutat projectat per Domènech i Montaner. Per sort, no vaig haver de fer un gran esforç per convèncer els meus amics de l’extrema necessitat que s’havia generat en mi: havia d’entrar al CaixaForum per veure quines obres d’un dels meus artistes preferits s’amagaven en el seu interior ... I la sorpresa va ser majúscula. Una única sala en la planta primera del museu intentava, segons ens va explicar la seva cap de sala, reproduir la casa museu que els hereus del pintor barceloní van obrir al Port de Pollença el 1967 i que tancaria gairebé vint anys més tard. En poc més de trenta obres vam poder entendre l’evolució i la vida d’un pintor nascut a Barcelona, que es va formar a París però que va trobar en l’illa de Mallorca, gràcies a una primera recomanació del seu amic Antoni Gaudí, la felicitat i “una nova forma de vida” tal com explica la seva filla Beatriz.
Anglada-Camarasa no va estar sol en aquesta cerca de la serenitat balear. Escapant de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, un grup d’artistes internacionals (molts provinents d’Amèrica Llatina) també van decidir fer fonda al Port de Pollença tot fundant l’anomenada “Escola de Pollença” que també donaria la benvinguda a artistes il·lustres com Mir o Sorolla. De la serra de Tramuntana al món. Aquesta segona estada d’Anglada Camarasa (la primera va ser el 1908) va coincidir amb l’èxit internacional d’un pintor que va col·locar un vidre sobre l’aigua salada del mar per veure i pintar l’explosió de colors marins que s’amaguen sota el mantell del mar. Un mar que el va tornar a acollir després de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial després de passar uns anys amagat en la serra de Montserrat per després passar l’exili a França.
Les policromies marítimes d’Anglada-Camarasa que veig al CaixaForum no es queden només en les parets del museu. M’acompanyen quan bussejo en les cales d’aigua transparent del nord de Mallorca. Són els colors d’un jardí que també es multiplica a la pantalla del meu iPhone cada cop que la meva mare m’envia una foto de l’hort del meu pare Francisco. Els tomàquets i les síndries, els carabassons i els enciams esdevenen, malgrat la distància imposada pel coronavirus, una constel·lació multicolor arrelada en la memòria.
