L'ofici de mirar
La fotografia m’ha ensenyat a mirar el món amb una altra perspectiva. A fixar-me amb els detalls que molt sovint ens passen inadvertits. A estar sempre atent en com un petit canvi de llum augmenta o fa disminuir el dramatisme d’un carrer. A observar les cares de les persones amb les quals em creuo en el dia a dia amb més interès.
Fullejar llibres de fotografia dels meus autors preferits m’ha donat pistes sobre com enquadrar una realitat líquida. A aprendre a prémer l’obturador pensant amb la connexió cervell-ull-cor de la qual tant parlava en Cartier Bresson.
Colita, Joana Biarnés, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Oriol Maspons i Leopoldo Pomés són els protagonistes d’una exposició interactiva que acull una nau industrial del Poble Nou de Barcelona i que sota el nom d’
Ideal, Centre d’Arts Digitals
ofereix mostres interactives que intenten apropar l’art a l’espectador a través d’experiències immersives.
A
Barcelona Memòria Fotogràfica
una gran sala sense finestres, il·luminada amb fluorescents, es transforma en una caixa de llum durant 30 minuts en què es projecten les fotografies més representatives d’aquest conjunt de fotògrafs catalans (crec que faltaria Andreu Forcano o Ricard Terré). Tots ells, amb la seva mirada, van plasmar en paper de plata la realitat humana d’una ciutat, Barcelona, que en els anys cinquanta era una barreja de poble i ciutat metropolitana. Una ciutat que estava començant a transicionar del franquisme més ranci a la creativitat propulsada per la
gauche divine
.
L’aparició de les xarxes socials, la necessitat que se’ns ha traslladat de compartir tot el que fem, veiem o mengem en les pantalles d’un iPhone, han fet que una de les paraules dels últims anys sigui “experiència”. De la mateixa manera que ja no es va a sopar sinó a viure una “experiència gastronòmica”, ara no es va als museus a veure una exposició dedicada a la fotografia sinó a “viure” una “experiència” immersiva.
Entenc la bona voluntat dels comissaris i empresaris que hi ha al darrere d’aquest projecte innovador, però trenta minuts de projeccions no poden competir amb el plaer de veure una còpia original dels fotògrafs escollits. En aquest sentit, les projeccions de
Barcelona, Memòria Fotogràfica
serien una excel·lent introducció a una mostra on poguéssim veure a continuació les fotografies originals. Entenc que en la proposta anterior d’aquest espai dedicada a Monet no s’hagués pogut penjar un original de l’artista francès, però crec que en el cas d’aquesta exposició fotogràfica hauria estat molt més senzill i necessari.
La fotografia m’ha ensenyat a mirar i a entendre el món. La fotografia és una art que ha estat maltractada des dels seus orígens per part de les institucions museístiques. Hem hagut d’aprendre a mirar fotografies per entendre el seu lloc en la història de l’art contemporani. Experiències com aquesta, per desgràcia, no ajuden gaire a la consecució d’aquest objectiu final.
