Ser europeu
Només em queda un refugi: la lectura. En negre sobre blanc m’endinso en universos desconeguts on aprenc d’un passat que ens ajuda a explicar un present inestable. També m’emociono amb històries fictícies que desglossen la nostra ànima. Mentre en les xarxes socials només regna el crit, la desinformació i la demagògia; un star-system format per tertulians experts en tot i en el no-res omple les ones de reflexions buides.
Barcelona crema, una legislació que s’hauria de modificar ha fet d’un raper mediocre un màrtir i els mitjans públics donen veu a un grup de joves que defensen la crema de contenidors com a expressió de descontentament. “No tenim futur, diuen”. El que no expliquen és quin tipus futur es pot guanyar a través de la violència. Tampoc expliquen que aquest futur i aquest legítim descontent s’ha convertit en moneda de canvi en la formació d’un nou govern de la Generalitat. Tot en ordre en la suposada Dinamarca del Sud.
No m’agrada el que veig. Guardo esperança en la vacunació, però no soc optimista amb allò que es deia fa uns mesos en ple esclat del coronavirus. Era allò que aquesta crisi sociosanitària ens faria millors persones. Sent poruc per naturalesa en les últimes setmanes he trobat consol en una obra magna d’obligada lectura.
Els Europeus
d’Orlando Figes narra la història d’un trio barreja d’amistat i amor. És el format per l’escriptor rus Ivan Turgenev, l’activista cultural Louis Viardot i la seva esposa, Pauline Viardot (de soltera, García, i membre d’una família de Sevilla que marcaria el negoci del
bell canto
). Aquest triangle queda englobat en una època on l’expansió del ferrocarril crearia una cultura paneuropea que aproparia les capitals europees del moment i facilitaria l’intercanvi d’objectes culturals i d’idees.
El segle XIX portaria grans revolucions tecnològiques: a la locomotora s’hi sumarien el telègraf, la litografia (que facilitaria enormement la impressió de llibres); de la fotografia; del gramòfon o de la llum elèctrica. Innovacions en els pigments ajudarien els pintors a abandonar els seus estudis i poder pintar en plena naturalesa. Naixeria el moviment impressionista. La fotografia inspiraria un conjunt de novel·listes a abraçar l’estil realista mentre que començaria a establir-se el concepte de dret d’autor i el del màrqueting personal (Lisztomania).
Flaubert, Zola, Manet, Tolstoi, Wagner, Rossini, Dickens, George Sand, Delacroix, Gounod i desenes d’artistes omplen les pàgines d’un assaig que ens avisa de l’auge del nacionalisme. En aquell “món d’ahir” que creia en el progrés i en l’intercanvi cultural entre nacions va veure com la revolució del 1848 o de la Guerra Franco-Prussiana del 1870 posava fi a les esperances d’una cultura internacionalista i global. Dos-cents anys més tard i amb dues guerres mundials pel mig, continuem igual.
