La poètica d’Enric Miralles
L’inexorable pas del temps s’ha encarregat d’esculpir el llegat de l’arquitecte català Enric Miralles. Mort aviat farà vint-i-un anys, i amb només quaranta-cinc anys, l’univers d’aquest artista és celebrat a la ciutat de Barcelona amb sis mostres que engloben totes les facetes d’un arquitecte d’una genialitat només comparable amb la d’Antoni Gaudí.
L’inexorable pas del temps s’ha encarregat d’esculpir el llegat de l’arquitecte català Enric Miralles.
Mort aviat farà vint-i-un anys, i amb només quaranta-cinc anys, l’univers d’aquest artista és celebrat a la ciutat de Barcelona amb sis mostres que engloben totes les facetes d’un arquitecte d’una genialitat només comparable amb la d’Antoni Gaudí.
Miralles va ser un artista total. Amb un traç ràpid que amagava hores d’anàlisi i d’esforç creatiu, Miralles construïa edificis que dialogaven amb el paisatge preexistent.
Miralles enterrava els seus edificis, tot deixant al descobert les capes geològiques que expliquen la història d’un indret molt concret. Les seves construccions arrelaven fortament en un terreny esquerp, per després elevar-se amb una delicadesa i bellesa només comparables amb la del vol d’una libèl·lula.
Quatre dels seus projectes (dos cocreats amb la seva primera sòcia, Carme Pinós, i dos amb la seva última esposa, Benedetta Tagliabue) contrasten amb la bellesa gòtica i austera del Saló del Tinell de Barcelona.
El Cementiri d’Igualada, el Palau d’Esports Osca, el Mercat de Santa Caterina i el Parlament d’Escòcia, a Edimburg són quatre edificis excepcionals que resumeixen l’esperit d’un arquitecte poeta. El d’un artista que no va voler deixar res a l’atzar: del pany de la porta a l’estructura de fusta que sosté un sostre ceràmic multicolor, tot va estar mil·limetrat, tocat i mesurat per un autor que sabia sintetitzar l’essència d’un país en una construcció singular com la del Parlament d’Edimburg.
Miralles veia la vida i l’arquitectura amb forma de collage.
Prestant una tècnica fotogràfica popularitzada pel pintor David Hockney, Miralles desconstruïa amb instantànies la seva vida i també el paisatge que seria habitat pels seus edificis. L’explosió creativa i expansiva d’aquest arquitecte transformat en fotògraf, et roba la respiració en una segona mostra que s’ha organitzat al Centre d’Arts Santa Mònica i que és de visita obligatòria, ara que ja no existeix l’estat d’alarma.
El pas del temps llaura arrugues a la nostra cara, però també ho fa en els edificis que habitem.
Són com els troncs de fusta gravats en el terra del cementiri d’Igualada, que imitant el transcurs d’un riu, ens recorden, permanentment, el nostre destí. En la nostra mort imparable.
L’obra de Miralles, de l’arquitectònica a la fotogràfica, ens invita a repensar qui som.
Ens fa sentir petits sota l’estructura horitzontal d’un voladís poderós a la Barceloneta, però també ens fa elevar en l’interior d’un mercat de fruites i verdures al barri del Born. Miralles també ens ajuda a mirar la realitat amb ulls nous.
Així va ser com em vaig sentir en abandonar el Centre d’Arts Santa Mònica quan l’avinguda del Paral·lel i les Rambles, el Raval i la quadrícula de l’Eixample, s’expandien i es desconstruïen en el meu cervell, imitant un dels seus collages.
Miralles va ser un artista total. Amb un traç ràpid que amagava hores d’anàlisi i d’esforç creatiu, Miralles construïa edificis que dialogaven amb el paisatge preexistent.
Miralles enterrava els seus edificis, tot deixant al descobert les capes geològiques que expliquen la història d’un indret molt concret. Les seves construccions arrelaven fortament en un terreny esquerp, per després elevar-se amb una delicadesa i bellesa només comparables amb la del vol d’una libèl·lula.
Quatre dels seus projectes (dos cocreats amb la seva primera sòcia, Carme Pinós, i dos amb la seva última esposa, Benedetta Tagliabue) contrasten amb la bellesa gòtica i austera del Saló del Tinell de Barcelona.
El Cementiri d’Igualada, el Palau d’Esports Osca, el Mercat de Santa Caterina i el Parlament d’Escòcia, a Edimburg són quatre edificis excepcionals que resumeixen l’esperit d’un arquitecte poeta. El d’un artista que no va voler deixar res a l’atzar: del pany de la porta a l’estructura de fusta que sosté un sostre ceràmic multicolor, tot va estar mil·limetrat, tocat i mesurat per un autor que sabia sintetitzar l’essència d’un país en una construcció singular com la del Parlament d’Edimburg.
Miralles veia la vida i l’arquitectura amb forma de collage.
Prestant una tècnica fotogràfica popularitzada pel pintor David Hockney, Miralles desconstruïa amb instantànies la seva vida i també el paisatge que seria habitat pels seus edificis. L’explosió creativa i expansiva d’aquest arquitecte transformat en fotògraf, et roba la respiració en una segona mostra que s’ha organitzat al Centre d’Arts Santa Mònica i que és de visita obligatòria, ara que ja no existeix l’estat d’alarma.
El pas del temps llaura arrugues a la nostra cara, però també ho fa en els edificis que habitem.
Són com els troncs de fusta gravats en el terra del cementiri d’Igualada, que imitant el transcurs d’un riu, ens recorden, permanentment, el nostre destí. En la nostra mort imparable.
L’obra de Miralles, de l’arquitectònica a la fotogràfica, ens invita a repensar qui som.
Ens fa sentir petits sota l’estructura horitzontal d’un voladís poderós a la Barceloneta, però també ens fa elevar en l’interior d’un mercat de fruites i verdures al barri del Born. Miralles també ens ajuda a mirar la realitat amb ulls nous.
Així va ser com em vaig sentir en abandonar el Centre d’Arts Santa Mònica quan l’avinguda del Paral·lel i les Rambles, el Raval i la quadrícula de l’Eixample, s’expandien i es desconstruïen en el meu cervell, imitant un dels seus collages.
.