Univers Morandi
Deu anys més tard, em torno a passejar per segona vegada sota els porxos medievals de la ciutat italiana de Bolonya. En la que va ser la meva primera visita, recordo despertar-me mig atordit pel jet-lag, baixar al lobby de l’hotel i trobar-me amb tots els integrants de l’equip amb els quals ens disposàvem a començar una gira mundial (la majoria d’ells, americans) abraçant-se els uns amb els altres.
Aquest esclat de felicitat es devia a l’anunci que havia fet durant la matinada Barack Obama: un equip de militars d’elit havia trobat l’amagatall on residia el terrorista Bin Laden i, aquest, havia estat executat.
El context social i polític influencia com gaudim del nostre entorn. Recordo caminar pels carrers laberíntics l’estiu del 2011 amb una sensació de lleugeresa i llibertat, extremament inusual.
Qui havia fet tremolar les estructures de la civilització occidental atemptant contra les Torres Bessones de Nova York, ja no podia exercir més maldat des del seu amagatall al Pakistan.
Tot canvia. Després de l’esclat de la crisi del coronavirus, i en plena expansió de la variant delta, camino amb molta cautela per uns porxos que, lluny de protegir-me, augmenten una sensació de claustrofòbia.
Com un animal ferit, intento allunyar-me de la gent que es passeja sense mascareta, tot accelerant un pas que m’impedeix convertir-me en un
flâneur
dels que descriuria Baudelaire.
Com sempre, la cultura i l’art estan per rescatar-nos i per oferir-nos un petit oasi de pau, tranquil·litat i seguretat. A tot just dotze minuts de l’hotel es troba el museu MAMBO que acull, de manera temporal, la llavor del que serà el futur Museu Morandi de la ciutat.
Giorgio Morandi és un dels artistes més misteriosos del segle XX.
Els seus quadres, la majoria bodegons i algun paisatge, amaguen una bellesa subterrània que posa l’accent en la més absoluta quotidianitat. De la mateixa manera que Morandi va néixer i morir en una casa que va compartir amb les seves tres germanes soltares, els petits llenços que va pintar són plens de tasses, gerros, llaunes de metall que formarien part d’un univers confinat.
Si Picasso és l’artista de l’explosió, Morandi és el pintor de la limitació.
Una limitació que no només s’aplica al que va pintar sinó a la paleta cromàtica emprada. I és que en els seus llenços un pot veure els colors terrosos dels edificis que formen l’entramat urbà de Bolonya però també els dels frescos de Giotto o el de les pintures de Masaccio o Piero della Francesca.
Només vaig necessitar vint quadres per entendre l’evolució pictòrica de Morandi.
De ser influenciat pel pare de la pintura moderna, Cézanne, a abraçar una abstracció serena com es desplega en l’últim dibuix que va pintar abans de morir. En un foli blanc, una dotzena de línies a llapis dibuixen un bodegó que ben bé podria firmar un dels meus artistes preferits, el minimalista Ellsworth Kelly.
I aquí és on rau la seva grandesa: sense cridar, sense necessitat de pirotècnies, un pot arribar a la veritat més nua.
.
