Dune
Tiquet imprès. Cafè amb llet per emportar en mà.Abans d’entrar al cinema Phenomena, decideixo mirar el cel per una última vegada: continua amenaçant pluja. El ritual, malgrat la Covid, continua vigent.
La foscor de la sala de projecció. El continu xiuxiueig dels companys d’aventura que comenten els tràilers que ens avancen les produccions que s’estrenaran al Nadal… I sorpresa: m’emociono en veure els carrers del que va ser el meu barri, Washington Heights, filmats per un dels meus cineastes preferits. Steven Spielberg. West Side Story (per fi) s’estrenarà en tres mesos.
Comença un nou compte enrere…. S’apaguen els llums i només resten il·luminats uns ninotets que semblen sortits d’un grafitti de Keith Haring i que ens avisen de les sortides d’emergència més pròximes.
Comença la funció. Dune, dirigida per Denis Villeneuve, és un espectacle transcendent que necessita veure’s en la pantalla gran. Acostumats a veure la vida en els requadres diminuts d’instagram, Dune expandeix el nostre univers sensorial fins a arribar a unes fronteres on la ficció (millor dit, la ciència-ficció) es catalitza en una veritat que ens colpeja 24 cops per segon (tot fent servir la famosa frase de Jean-Luc Godard). Cinema d’autor o cinema comercial? De la mà dels cineastes de la Nouvelle Vague Francesa va néixer l’anomenada teoria de l’autor.
Andre Bazin, el pare d’aquest nou corrent fílmic que va transgredir totes les normes del cinema clàssic de Hollywood en els anys seixanta, va defensar que, en el món del setè art, existeixen uns cineastes amb un estil propi totalment personal. Hitchcock i John Ford als Estats Units; Mizoguchi i Ozu al Japó; Bergman i Rossellini a Europa, d’entre molts d’altres, van veure com els seus cognoms podrien arribar a comparar-se amb pintors, escriptors o compositors cèlebres.
La consagració d’aquests noms en semidéus va tenir una conseqüència nefasta: va deixar en l’oblit o en escassa consideració les obres d’uns cineastes que eren massa “comercials”. Dit d’una altra manera: la lluita entre alta i baixa cultura s’instal·lava en la pantalla gran.
Era Indiana Jones vs. La doble vida de Verònica. Villeneuve en la hipnòtica Dune aconsegueix atomitzar aquesta divisió que ha acaparat excessives línies en les crítiques de pel·lícules. Dune és cinema d’autor i cinema comercial; és intimista i grandiloqüent; transcendent i entretinguda a la vegada. Dune és un film que s’ha d’anar a veure sense haver llegit res sobre ell (per això he evitat fer cap menció a la trama en aquesta columna), ja que, només en sortir del cinema, les poderoses imatges (i sons) que t’han acompanyat durant dues hores i mitja t’acompanyen durant hores.
Després de veure Dune la quadrícula de l’Eixample es va convertir en un desert ocre i la cacofonia de sons d’una ciutat amb excessius cotxes emmudia davant l’extraordinària banda sonora de Hans Zimmer.
