Els Obama
El Museu de Brooklyn, una institució cultural amb gran necessitat d’ingressos a conseqüència de la crisi de la Covid, ha decidit sumar-se aquesta tardor a la moda de les exposicions blockbuster amb dues mostres itinerants amb un cognom propi.
Dior o Obama?
Aquesta és la qüestió.
Els visitants han de decidir què volen veure primer a l’hora de fer una reserva obligada per les restriccions d’aforament. O el “nou look” que revolucionaria un París que s’estava recuperant de la Segona Guerra Mundial o la “nova política”, abanderada per un jove senador d’Illinois i que acabaria convertint-se en el 44è president dels EUA.
El dubte m’ofenia.
D’ençà que es van presentar el febrer del 2018 a la National Portrait Gallery de Washington DC, sempre havia volgut veure en directe els dos retrats de Barack i Michelle Obama pintats per dos artistes singulars: Kehinde Wiley i Amy Sherald.Un gran cub, recobert d’una tela semitransparent blanca, s’aixeca en una de les sales dedicades a les exposicions temporals.
Al seu darrere, protegit per dos vigilants de seguretat, pengen els dos llenços amb els retrats de la primera parella d’afroamericans que ocuparien la Casa Blanca. Necessitem temps per poder avaluar la presidència d’Obama, però tot fa pensar que els Estats Units no estaven preparats pel canvi de paradigma que va significar el seu mandat.
Va voler vendre esperança, però el rancor i l’odi acabarien guanyant amb la victòria de Donald Trump. Va pregonar un agermanament, una fi a la divisió racial dels Estats Units, però l’esclat del moviment Black Lives Matter deixaria en evidència que la ferida no estava cicatritzada.
Va voler avançar en drets socials i en tirar endavant mesures legislatives en contra del canvi climàtic, però aquestes serien anul·lades en els primers dies del mandat del seu successor a la Sala Oval.Malgrat el clarobscur que sobrevola sobre el seu mandat, els Obama s’han acabat convertint en unes figures populars, recoberts amb una aurèola que competeix amb els actors de Hollywood. Així ho observo en les selfies que es fan els visitants d’una mostra temporal que sembla el fons d’un photocall.La meva mirada es passeja entre els dos retrats.
Anant més enllà de les evidents diferències estilístiques d’ambdues propostes, em centro en l’actitud de Barack i Michelle. Ell, assegut en una cadira amb un fons vegetal ple de flors i amb el cos reclinat endavant, sembla que estigui disposat a iniciar una conversa amb l’espectador. “Estic aquí. T’escolto”, diu la seva mirada. Michelle, de pell grisa contrastant amb un fons blau cel, llueix un vestit voluminós amb figures geomètriques. Amb un braç dret recolzat sobre un genoll i amb la mà esquerra sostenint la seva mandíbula, em mira amb una expressió plena de desconfiança.
La mirada de Michelle m’interpel·la més que la del seu marit tot fent-me preguntar què estarà pensant. M’avisa de la victòria de Trump? S’estarà preguntant on està l’esperança que li va obrir les portes de la Casa Blanca? Aquest és el poder de l’art: generar preguntes sense respostes.
