SJP vs. Donald Judd
Passejo per un renascut Soho de Nova York i és impossible no mirar enrere. Fa tot just un any, caminava per una quadrícula aixecada amb edificis de ferro colat, orfe de turistes. Estic a West Broadway i la imatge d’un sense sostre que carregava dos carros plens d’objectes que explicarien una vida al marge de la societat, no deixa d’acompanyar-me.
És impossible no fer comparacions.
Si fa tot just any, aquest barri popularitzat per les protagonistes de Sex And The City, estava mut i amb la majoria de botigues tapiades, ara torno a escoltar el brunzir dels cotxes; robo converses d’accents i llengües diverses que tornen a donar vida a unes voreres ocupades per unes terrasses temporals de dimensions XL i no deixo d’observar com els aparadors de les grans cases de moda comencen a preparar-se per una campanya de Nadal que es preveu històrica.
No crec en les coincidències.
Abans d’abandonar Manhattan de manera definitiva, he decidit visitar un temple de l’art contemporani americà: l’estudi i la casa d’un artista singular que va fer del “menys és més” una senya d’identitat. Estic al Soho perquè vull visitar el taller d’un dels pares del mal anomenat art minimalista, en Donald Judd.
L’art sempre està preparat per atacar-te.
En la primera planta d’aquest edifici de cinc pisos veig com uns operaris estan cobrint unes finestres amb una tela blava semitransparent i com un parell de parets estan sent recobertes amb uns vinils en blanc i negre que mostren uns núvols i uns ocells.
No m’ho puc creure.
He tardat setze anys a visitar la casa de Donald Judd i, quan em decideixo a fer-ho, coincideixo amb la instal·lació de dues obres d’un dels meus artistes preferits: en Félix González-Torres a qui, fa uns mesos, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el MACBA va dedicar-li una extraordinària retrospectiva.
En la casa de Judd no hi ha res a l’atzar.
Tot, des d’un pany de la porta a una instal·lació gegant feta amb llums de neons realitzada per Dan Flavin, ha estat mil·limetrat per un artista que creia en el poder absolut de l’art i en la victòria triomfal de la forma i el color pur.
Passejo pels cinc pisos d’aquest santuari i la meva imaginació no para de viatjar en el temps. Intento copsar com seria aquest Soho en els anys seixanta: brut, ple de fusteries, serralleries, tendes de construcció i que serviria d’inspiració d’una nova generació d’artistes que, no només revitalitzarien un barri, sinó que revolucionarien l’art americà. Penso amb en Phillip Glass que compaginava la seva feina de taxista amb la fontaneria, amb Chuck Close, Frank Stella o amb el mateix Judd.
Una gran sensació de buidor m’engoleix en sortir de la visita guiada. Les cortines de Torres González ja són usades per instagrammers com a fons. La Disneyficació de la ciutat ha acabat esborrant el rastre d’un barri gamberro i inspirador. És el triomf dels tacons de Sarah Jessica Parker versus la poètica pura de Judd. La superficialitat sempre acaba guanyant.
