West Side Story
No era el protagonista d’un relat de Kafka, però ben bé ho podria ser. Només vaig necessitar obrir la porta del carrer per retrocedir cinquanta anys i visitar un món on cotxes amb dissenys de postguerra i colors vintage omplien les voreres d’un carrer que havia canviat de paisatge en només vint-i-quatre hores. On abans hi havia una botiga de telefonia mòbil, ara es trobava una tenda de licors amb un cartell descolorit. Tampoc hi havia rastre dels venedors ambulants amb les seves taules de fòrmica i que venien andròmines electròniques de segona mà. Tots ells havien estat substituïts per carros plens de trípodes i llums, de caixes d’on sobresortien cables elèctrics i per persones amb walkie-talkies i pantalons cargo. El despertar va ser instantani. No era el personatge d’una novel·la de ciència-ficció sinó que era testimoni de la gravació d’una pel·lícula d’un dels meus directors de cinema preferits. Ni més ni menys que el mateix Steven Spielberg estava al meu barri per rodar la seva adaptació d’un dels musicals que més m’han emocionat: West Side Story.
Amb un any i mig de retard, amb una pandèmia pel mig i tot just començar un nou any, em trobava fent cua en els cinemes Phenomena de Barcelona per veure aquesta producció que, durant uns dies, va transformar els carrers de Washington Heights amb els d’un Upper West Side que es preparaven per ser derruïts per aixecar un complex cultural. Ja des del primer pla d’aquesta producció, Spielberg ens dona pistes de per què ha volgut ressuscitar un musical estrenat a Broadway el 1957 i que es va popularitzar en la seva versió fílmica el 1961. Situant els personatges entre la runa, el director americà ens fa reflexionar sobre la vigència del somni americà i sobre l’excés de polarització que viu un país que ha deixat de mirar el futur amb optimisme.Era necessari tornar a adaptar West Side Story? La resposta és clara després de l’espectacle visual que s’expandeix durant més de dues hores i que et deixa clavat al seient. Sí.
Era necessari. Spielberg, amb l’ajuda del seu guionista de capçalera Tony Kushner, han sabut treure la naftalina (i la seva visió romàntica i colonitzadora de l’original) per convertir West Side Story en un film que, des del passat, ens parla sobre el nostre present. L’odi, la venjança, la por al progrés, la gentrificació dels barris, el racisme interioritzat... sobrevolen les vides d’uns personatges que s’emmirallen en tots nosaltres. O Jets o Sharks? Tots, absolutament tots, hem caigut en la trampa de la divisió política i cultural. Quan discutim a twitter, quan ens neguem a entendre els neguits de persones que no pensen políticament igual que nosaltres, no fem res més que perpetuar aquesta fricció que desencadenarà el drama final de West Side Story. Un desenllaç que serà enquadrat entre unes runes que ens interpel·len de manera directa: tot deixant en les nostres mans si volem continuar amb l’autodestrucció o agafar la mà estesa de l’entesa per començar un nou futur. Somewhere?
