Peter Lindbergh
Hi ha bellesa en la imperfecció? Existeix una única veritat? Quina és la funció primària de la fotografia? Quan un surt d’una exposició amb més preguntes que respostes, és senyal que quelcom extremament íntim s’ha remogut durant dues hores. Així ho vaig experimentar fa un parell de dies en eixir de l’exposició Untold Stories del fotògraf alemany Peter Lindbergh i que ha omplert de bellesa una nau abandonada del port d’A Coruña.
Un cap de setmana en aquesta província genera moltes experiències inesborrables. T’ofereix la possibilitat d’endinsar-se en els paisatges que delimitaven la fi d’un món conegut i que quedava enquadrat per una torre d’Hércules amenaçada per la pluja; de resseguir les petjades de la història en una visita guiada per les torres de la Catedral de Santiago, de provar el mar gallec en una barra del restaurant Abastos 2.0. També dóna per visitar dues vegades, sense presses i amb els cinc sentits posats, una mostra fotogràfica que m’ha sorprès i inspirat per la seva radicalitat expositiva i aparent senzillesa.
No hi ha escapatòria. Estem rodejats d’imatges, ja sigui en les xarxes socials, en les pantalles de televisió, en les revistes, en els paquets de cereals, en els carrers de les nostres ciutats… Per això, visitar Untold Stories (organitzada per Marta Ortega d’Inditex) equival a netejar-se els ulls de tanta brutícia visual per poder tornar a veure-hi amb claredat.
Lindbergh, qui va morir fa un parell d’anys, ha estat l’antifotògraf de moda. Afable i afectuós, amb una estètica molt concreta (sempre fidel a un blanc i negre contrastat però suau) i que va saber mantenir malgrat el canvi del format analògic al digital
.Lindbergh no només va descobrir i fotografiar unes noies que acabarien coronant-se com les supermodels d’un nou mil·lenni, sinó que va saber plasmar l’estat anímic de tota ànima que es col·locava al davant de la seva Nikon.Lindbergh no creia en l’artifici. Rebutjava el photoshop i el maquillatge. Mai demanava que s’interpretés durant les seves sessions. Amb la complicitat del temps, Lindbergh feia emergir la veritat en el rectangle confinat d’un fotograma.
Per això, les seves fotos no han envellit ja que porten la llavor de l’eternitat.
Lindbergh creia en les arrugues del temps, en els desenfocats generats pel moviment extern, tot deixant que l’energia d’una ciutat com Nova York impregnés els seus negatius.
Peter creia en la bellesa de l’autenticitat.
Amb la seva mirada comprensiva explorava el paisatge íntim que s’expandia en l’univers infinit d’una pupil·la.
Veient Lindbergh, m’he vist a mi.
Reflectit en les fotografies gegants que omplen d’art unes parets blanques, la poètica visual de Peter Lindbergh m’ha fet emocionar a cop d’obturador, a cop de bellesa, a cop de veritat.
.
