Els contrastos de Mèxic
Mèxic està fet de contrastos. Tres anys més tard, torno a visitar la ciutat de Mèxic, ara abreviada amb un modern CDMX, i no puc parar de fer comparacions entre els edificis d’oficines, els centres comercials empaperats amb cartells de marques de luxe i les torres residencials protegides amb vidre fumat, amb una realitat paral·lela marcada per la pobresa, la violència i l’auge del consum de drogues, talment ens comunica un anunci de ràdio que s’emet cada quinze minuts.
La ciutat de Mèxic és realment inabastable.
Segons m’explica el meu conductor, en Miguel, més de 30 milions de persones viuen en un altiplà de cels encapotats per un trànsit rodat i caòtic que t’obliga a sortir de l’hotel amb hores d’antelació per arribar puntual a la teva cita laboral.Torno a Mèxic per iniciar un projecte fotogràfic motivador i decideixo dedicar les úniques quatre hores lliures que tindré a visitar dos dels museus que s’aixequen al parc de Chapultepec, al bell mig de la ciutat.
Em vaig trobar amb un sol i una piràmide, separats per una carretera de doble sentit.
El Museu d’Art Modern i el Museo Tamayo són dos pulmons artístics diferenciats i que, des d’un ancoratge local, ajuden a entendre l’art global. Frida Kahlo i Miró; Remedios Varo i Rothko; Diego Rivera i David Hockney; David Alfaro Siqueiros i Chillida. Mai havia viatjat d’una manera tan ràpida i nutritiva entre uns corrents artístics que arrelen de la idiosincràsia creativa d’un punt molt concret del mapamundi.
No estic en l’escenari del viatge interestel·lar filmat per Kubrick, però les formes futuristes d’un Museu Art Modern coronat amb una cúpula daurada i lluminosa em transporten a un futur ple de nostàlgia. A la planta superior d’aquesta institució cultural em deixo inspirar per una reorganització de la seva col·lecció permanent i que intenta explicar totes les derivades de la pandèmia del coronavirus establint uns diàlegs artístics sorprenents.
Al Museo Tamayo, el joc de llums i ombres d’un edifici de forma piramidal em transporta a les piràmides de Teotihuacán, però també als llenços de Josef Albers.
He tingut molta sort.
Visito el Tamayo durant les celebracions del seu quaranta aniversari i, a part de descobrir una col·lecció permanent formada pels grans noms de l’art contemporani, visito una mostra temporal que em regala obres de Mapplethorpe i Leibovitz, de Warhol i de Nam June Paik, entre d’altres.
Aquestes celebracions també afavoreixen que em torni a retrobar amb un David Hockney en estat de gràcia. Després d’haver creat i pintat in situ un teatret per a titelles el 1984, el Museu Tamayo ha decidit tornar a plantar els panells pintats per l’artista britànic en el hall d’un museu aixecat amb granit i que posa en joc un nou contrast, en aquest cas artístic, en el pulmó verd d’una ciutat contaminada.
