Alcarràs
Avui, quan escric una columna que arribarà a les seves mans en unes tres setmanes, encara estic sentint en la meva pell el record d’unes històries individuals i col·lectives que vaig veure projectades en una pantalla blanca en un cinema de l’Eixample de Barcelona ahir a la nit. Penso amb totes les crítiques que he llegit, amb les cròniques que s’han publicat sobre aquest fenomen cultural que ha propiciat la reobertura de sales de cinema en la nostra demarcació. Teclejo intentant no repetir-me amb el que ja s’ha escrit sobre una producció reveladora que ha posat en primer pla la lluita per a la subsistència d’una pagesia que s’ha vist estigmatitzada, menyspreada i oblidada per una part de la ciutadania i dels seus governants. Succeeix poques vegades i quan ho fa, la màgia del setè art t’acaba conquerint l’ànima. Així em va passar en la sala de projecció dels cinemes Aribau de Barcelona que es va convertir, durant cent minuts, en una finestra oberta al meu passat. Han transcorregut trenta anys, però els conflictes que amb tanta sensibilitat i valentia desplega la Carla Simón en la seva segona pel·lícula, jo els vaig viure. O, millor dit, sentir. Començant pels baixos preus de la fruita, la lluita per a la subsistència familiar, els conflictes entre les cases fortes i les que no ho són, els contractes verbals, la lluita entre la pagesia familiar i el de les grans companyies, la incertesa d’abraçar un futur líquid (materialitzat en unes plaques solars), el de continuar amb una tradició familiar sense perspectives o la relació de poder silenciosa establerta entre l’explosivitat dels homes de la casa i el silenci de les dones.
En una pantalla gegant vaig reviure la calor de les tardes d’estiu quan em tocava ajudar la meva família a collir préssecs; vaig poder escoltar la meva iaia Ramona pujada en un remolc blau explicant les històries d’una guerra civil que viuria en un poble de les Garrigues; copsar els diàlegs d’uns westerns que em descobririen un país d’horitzons infinits i que plantarien una llavor en el meu imaginari...
La valentia, intel·ligència, sensibilitat i talent de la Carla Simón rau a teixir una pel·lícula coral d’on brolla la vida i la veritat. Seguint les petjades iniciades per Roberto Rossellini i els seus companys neorealistes, on la realitat es colava entre els pigments del cel·luloide, la jove directora ha aconseguit emocionar-nos sense caure en el parany de la nostàlgia endolcida en excés. Narrant la vida d’una família rodejada pels dubtes del futur, la Carla Simón ha posat en escena una part de la meva vida plena de clarobscurs.
La vida sempre arrela en els petits detalls i és en els silencis, en les mirades còmplices dels protagonistes d’aquesta ficció, on trobem un bitllet d’anada i tornada als nostres records. Aquest és el poder d’Alcarràs, mai una entrada de cinema m’havia donat la possibilitat de viatjar tan lluny –o tan a prop, segons es miri.
