El Miró més íntim
L’acumulació de pigments, l’explosió de textures, el xoc de materials acaba creant bellesa, tot donant forma al ‘naixement d’un nou món’. Amb els anys he acabat entenent una pintura com la d’un delta on es van acumulant els sediments de múltiples rius.
La història personal d’un artista sensible, l’evolució dels corrents estilístics i el fluir de la història acaben creant un big-bang artístic que, des del passat, sempre ens acabarà parlant sobre un present líquid.
Què s’amaga darrere d’un quadre? Aquesta va ser la pregunta que es va fer la historiadora de l’art, la Dolors Rodríguez Roig, en veure les dedicatòries que omplien la cara B de les pintures dipositades en la Fundació Joan Miró de Barcelona. Aquest interrogant inicial, després de mesos d’un nutritiu treball de recerca realitzat per en Marko Daniel, l’Elena Escolar i la Dolors Rodríguez Roig, s’ha convertit en una mostra excepcional, Miró. El Llegat Més Íntim, que es pot veure fins al pròxim 29 de setembre a la muntanya de Montjuïc.
Un total de 180 artefactes que inclouen dibuixos, fotografies, cartes, llibres, ceràmica i més de 80 pintures de Joan Miró ajuden no només a entendre l’evolució artística d’un dels fars del segle XX (l’exposició acull obres que van del 1910 al 1976), la història d’un continent marcat pel dolor de les guerres, sinó també la creació de tres col·leccions familiars (la de Pilar Juncosa, la de Dolors Miró i la dels nets de l’artista) que es convertirien en el pal de paller de la Fundació Miró de Barcelona i la de Palma de Mallorca.
La poesia de Joan Miró no només es troba conservada en els pigments. Escrit en una fotografia descobreixo com Joan Miró anomenava “oreneta” la seva esposa, Pilar Juncosa. En una carta, col·locada en l’interior d’una vitrina sota el primer quadre que l’artista va regalar a la seva família (La Botella de Vi, 1924), llegeixo com Joan Miró comunica als seus pares la seva voluntat inalienable d’abandonar la feina de comptable per dedicar-se a l’incert món de l’art. “Jo he nascut per a la pintura”, sentenciava el jove pintor. En la sala dedicada a les donacions que Miró va fer als seus nets (uns regals que sempre servien per commemorar un moment especial de la història familiar) veig com un dibuix de la seva filla (i que Miró va guardar durant dècades) s’acabaria transformant en la lírica Trois Boules (1972).
Succeeix poques vegades i quan passa, és extremadament gratificant. Només eixir de la Fundació Miró, en una plàcida tarda de dissabte de juliol, tinc la sensació d’haver passat dues hores amb un amic que, per fi, he acabat coneixent i estimant.
De la ràbia de les pintures cremades, al paisatge poètic de Mont-roig amb la seva església cubista, aquesta mostra sobre Joan Miró aconsegueix teixir un mosaic d’emocions que acaba fent niu en la part més íntima de la meva ànima.
