Sheila Jordan

Cansats d’esperar-la, la tardor va arribar a Barcelona sense avisar, convertida en una nota cantada per l’americana Sheila Jordan. No estic al Village Vanguard del West Village, ni a l’Smoke de l’Upper West Side. Sota terra, protegits per una volta de pedra que sosté una plaça Reial plena de turistes, vam veure com les fulles ocres anaven caient a terra a ritme de jazz.

“Autum in New York / Is often mingled with pain / Dreamers with empty hands” (La tardor a Nova York/ A vegades es barreja amb dolor / Somniadors amb les mans buides).

L’emoció del record només necessita tres acords per fer brollar la llàgrima. Sheila Jordan només va haver d’escoltar tres notes procedents del saxo de Charlie Parker per entendre que el seu futur estaria emmarcat per la música del jazz. Un piano (José Carra), un contrabaix (Bori Albero) i una veu que es transformava, a ritme de bebop, en una petita orquestra no només ens van transportar a la quadrícula de Manhattan sinó que ens van fer viatjar a través de la història personal d’una cantant a qui la música li va salvar la vida.

Filla d’una mare adolescent, amb una infantesa nòmada, criada en un poble de miners pobres de l’estat de Pennsilvània. L’any 1953, Jordan es casaria amb Duke Jordan, pianista del seu mentor, en Charlie Parker. Aquest seria un matrimoni fallit i que només duraria cinc anys. Les infidelitats de Jordan sumades a l’addicció a l’alcohol i a l’heroïna, forçarien la jove Sheila a abandonar el seu marit, a agafar un taxi per desplaçar-se a un hospital on tindria la seva filla rodejada de solitud.

Mare soltera. Oficinista de dia i cantant de jazz durant les nits. Addicta a l’alcohol i a la cocaïna –així ens ho va explicar– va tenir una visió una nit mentre estava estirada en un sofà, recuperant-se d’una ressaca que s’havia convertit en rutinària. “Si la vida m’ha donat un talent, també me’l pot treure”, va escoltar que li deia una veu interior.Amb cinquanta-vuit anys, Sheila Jordan iniciava una nova primavera artística. Amb una filla gran i ja sense haver de compaginar la vida laboral i artística, es llançaria a conquistar els escenaris de jazz d’arreu del món.

Amb un somriure perenne, amb una capacitat d’improvisació extrema, amb un cor que batega de manera irregular passats els noranta anys (va ser operada fa uns anys d’una malaltia cardíaca) però amb uns ulls que desprenen una vitalitat que travessa la quarta paret, la cantant és l’exemple de perseverança, talent però sobretot de la capacitat innata de l’ésser humà de superar les adversitats d’un trajecte de només un sentit anomenat vida.

Protegits de la volta de pedra del Jamboree, els records de Manhattan van desfer-se per donar-me l’oportunitat de fer-ne de nous en una altra quadrícula, en una altra ciutat, Barcelona.“It’s autumn in New York / It’s good to live it again” (És tardor a Nova York / És molt bo poder tornar a viure un cop més”).