Gant
Entre el desordre creatiu que regna a Anvers i la disneyficació de la història que projecta Bruges, la ciutat flamenca de Gant desperta en el viatger el plaer oblidat de la gran descoberta. Ja des de la finestra del tren observava com una llum tènue i càlida cobria un paisatge emboirat que era impossible de traslladar en l’espai confinat d’un negatiu. Només eixir del vagó, el contrast que impera a Gant em va colpejar. Rodejant una estació de trens que semblava imitar un castell medieval, desenes de milers de bicicletes estaven aparcades en un pàrquing públic caòtic però d’una gran bellesa. Tramvia i bicicletes. Caminar pels carrers empedrats de la tercera ciutat de Bèlgica, em projectava al futur: en la possibilitat de viure en una ciutat moderna i sense cotxes.
La voluntat de fer dialogar el passat amb el present és l’eix conductor d’una nova manera d’entendre una ciutat. A la restauració (i il·luminació) d’un patrimoni arquitectònic extraordinari, el municipi de Gant ha sabut dotar el seu centre de dues propostes arquitectòniques contemporànies de primer nivell. Als peus del campanar (nomenat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco) s’aixeca un mercat dissenyat per Robbrecht en Daem i Marie-José van Hee que, tot deconstruint les formes de l’arquitectura flamenca, reorganitza el cor històric de la ciutat. A escassos metres d’un dels principals carrers comercials de Gant, els arquitectes olotins RCR han aixecat una biblioteca pública imponent que s’ha convertit en un dels fars culturals d’una ciutat universitària que no té por a abraçar el futur.
Jan van Eyck és més que un pintor. És un demiürg. Mentre la Itàlia de Botticelli era coronada com l’epicentre del Renaixement, un seguit de pintors flamencs trencaven l’ordre cartesià de Vassari, mostrant que hi havia una nova manera d’entendre i de pintar un present que s’estava recuperant de la gran pesta negra. Un no pot marxar de Gant sense entrar en la Catedral de Sant Bavó i deixar-se enlluernar per una de les obres d’art més extraordinàries mai pintades. Jan van Eyck en el Políptic de Gant no només va traslladar en pigments el gran misteri de la creació divina, sinó que va donar vida i expressivitat individual al centenar llarg de personatges que habiten un retaule que és impossible de copsar a la vegada. Per això el meu ull va anar desplaçant-se per les taules talment un escàner. Fixant-me en el peu d’Adam, en els plecs dels teixits, en els reflexos de les armadures, en les flors i plantes pintades entre les quals destaquen unes palmeres, en l’arquitectura que es deixa entreveure més enllà de l’horitzó emmarcat entre uns rajos daurats, en les cares de cada un dels personatges que poblen una geografia coneguda... El pes de la història també es deixa sentir en una capella que acull, protegida per una estructura feta a prova de bombes, una obra d’art que va ser desmembrada, venuda, saquejada per Hitler i rescatada en una mina per un grup de militars americans durant la Segona Guerra Mundial.
Surto de Sant Bavó amb el cor compungit per la bellesa inabastable continguda en unes pinzellades que ja formen part del meu ADN.
