Memòries
Viure equival a anar recollint les petites engrunes dels nostres records. La nostra memòria, talment l’oxigen que alimenta les nostres cèl·lules, és un element imprescindible que possibilita la nostra existència. Abandonarem el nostre món quan deixem de recordar i la mort perenne succeirà quan el nostre nom no signifiqui res per a ningú. Quan es converteixin en una sèrie de grafismes tatuats en una oblidada placa de marbre.
No he anat a veure el Hamlet de Shakespeare. No he necessitat acaronar cap calavera perquè tot un seguit de preguntes existencials hagin fet niu en el meu present. Tres propostes culturals han configurat una setmana temàtica marcada pel poder metafísic de la memòria.
“Si creus, crees”. El Teatre Lliure de Montjuïc ha presenciat un gran miracle diari en aquest inici d’any. En La voluntad de creer el dramaturg Pablo Messeiz realitza una fascinant relectura de la pel·lícula Ordet de Karl Theodor Dreyer. Teatre dins del teatre. Fe vs. ciència. Vida i mort. Cinema vs. teatre. Memòria i oblit. Què significa interpretar un personatge sorgit d’una pàgina de paper? És el fet d’actuar l’única via que ens ajuda a esquivar una mort inevitable?
Aftersun s’ha convertit en la gran pel·lícula revelació de la temporada. Una òpera prima, filmada amb cel·luloide, dirigida amb una sensibilitat extrema per una directora debutant, Charlotte Wells, i protagonitzada per una parella d’actors en estat de gràcia: Paul Mescal i Frankie Corio. El fil argumental recau en un pare que viu una crisi existencial i una filla que s’inicia en el complicat trànsit a l’adolescència durant unes vacances. Aquesta producció indie escocesa es basa en la incapacitat de recordar. Present i passat dialoguen a través d’unes cintes de vídeo, filmades a principis de la dècada dels 2000 a Grècia i que Sophie torna a visionar per intentar omplir els buits deixats pels fragments incomplerts de la memòria.
Un mecanisme similar travessa la fascinant novel·la de Mohamed Mbougar Sarr titulada LaMás Recondita Memoria de los Hombres. Emprant una estructura coral inspirada en l’obra de dos autors de la metaliteratura com Roberto Bolaño o Enrique Vila-Matas, el jove escriptor francès, tot endinsant-nos en la recerca d’un escriptor africà desaparegut (el misteriós Elimane), realitza un collage sobre la identitat, els poders del record, la situació política del Senegal i el paper curatiu de la literatura.
Mort, record i vida. Teatre, cinema i literatura. En un món que viu colpejat per la incertesa del present, és en l’àmbit de l’art on no només trobarem les engrunes de la nostra memòria, sinó també les de la nostra civilització. Recordar per existir. Ser recordat per saber que un dia vam existir.
