The Last Of Us
Netflix, HBO, Disney+, Apple+, Hulu, Amazon Prime... Els periodistes americans, sempre fidels a una manera de resumir una realitat complexa amb un titular, han sabut sintetitzar en l’expressió “streaming wars” (la guerra de les plataformes digitals) la gran lluita que els gegants de la producció i la distribució de continguts audiovisuals estan disputant des de fa un parell d’anys. L’últim moviment de Netflix que obliga a pagar un suplement als usuaris que comparteixen una subscripció, ens explica la gran crisi que s’aproxima sobre uns titans que, fa només un parell d’anys, es creien invencibles. Segons anuncien els experts, ens trobem davant d’un model amb data de caducitat i que forçarà tots aquests gegants a fusionar-se per poder sobreviure.
Huxley versus Orwell. L’escriptor Neil Postman en el seu llibre Divertim-nos fins morir realitza una comparació molt encertada sobre el model de censura que els dos escriptors van plasmar en els seus llibres. Si en 1984 la censura equivalia a la prohibició de determinades lectures o d’idees, en Un Món Feliç, és l’excés d’informació el que acaba transformant-se en censura. Només necessitem mirar l’augment de mitjans de comunicació digitals partisans per entendre com la profecia de Huxley s’està fent realitat. Escoltar Eduardo Inda a Espanya o Alex Jones als EUA ens demostra com estem vivint en el món feliç presagiat per en Huxley.
L’excés d’oferta audiovisual també acaba saturant-nos. Un estudi realitzat per Ericsson als EUA va concloure que els americans perdran 1,3 anys de la seva vida buscant alguna cosa per veure en les aplicacions de la seva televisió intel·ligent. En els últims mesos crec que he guanyat anys de vida. Gràcies a HBO he estat gaudint de quatre produccions que m’han fet viatjar en universos molt particulars. La Casa del Dragón, The White Lotus, Succession i The Last Of Us formen un quartet extraordinari, però és en l’última estrena d’aquesta plataforma on he trobat la llavor de la creativitat en estat pur. Adaptant un videojoc en una sèrie ficcionalitzada, el seu creador, Craig Mazin realitza una radiografia sobre les relacions humanes amb una sensibilitat i una cura que mereix ser alabada. Episodis com el tercer, titulat Molt Molt de Temps, ja ha estat considerat com un dels millors d’aquesta dècada per la valentia amb la qual expliquen una relació amorosa homosexual, enmig d’una apocalipsi zombie. Veure The Last Of Us, més enllà de la poesia visual d’uns paisatges de destrucció, ens ajuda a valorar quelcom que moltes vegades passem de llarg: el poder de l’empatia, l’amor i la comprensió.
