Un renaixement inesperat
Pujar a un avió. Aterrar a un país desconegut i sentir, de nou, el pessigolleig de l’aventura.L’inici d’un viatge sempre em provoca una emoció similar a la lectura de la primera frase d’una novel·la on pàgina a pàgina, carrer a carrer, s’aniran projectant multitud d’històries en la meva imaginació.
És impossible no desconnectar del flagell del present. Visito Polònia, un país immers en una gran baralla política per la no-arribada d’uns fons europeus (35.400 milions d’euros) que s’han congelat per la ingerència del poder executiu en el judicial. Només traspassar la porta automàtica d’un hotel, ple de funcionaris i militars americans, entenc la proximitat del país amb una guerra que s’està lluitant a escasses hores de Cracòvia.
Estic a Polònia, però penso que podria trobar-me a Itàlia. Mentre fotografiava com uns artesans creaven boles de foc a través de l’aire que projectaven els seus pulmons, no parava de pensar en la Venècia dels cristalls de Murano. Passejar pel nucli antic de Cracòvia, una autèntica joia arquitectònica i declarada patrimoni mundial de la humanitat per a la Unesco, envoltat d’una arquitectura clàssica i d’uns edificis pintats de colors ocres i taronges, em transportava a una ciutat de la Toscana sense turistes.
Assegut al bell mig de la gran plaça de Rynek Glówny, la més gran d’Europa i a l’ombra de la Llotja dels Draps, necessitava entendre per què una ciutat com Cracòvia tenia aquest poder de traslladar-me a un altre país. La resposta va emergir en menys d’un segon en la pantalla del meu iPhone. Durant els segles XV i XVI, molts artistes italians van arribar a Polònia invitats per la casa reial tot convertint una ciutat protegida per 47 torres medievals en un dels centres culturals del Vell Continent. A Cracòvia arribaria la primera impremta el 1473 i aquesta capital emergent acolliria una de les universitats més antigues d’Europa.
Art, ciència i urbanisme. Tocant a una de les muralles que envolten la ciutat vella, s’aixeca el museu Czartoryski. No en tinc cap dubte: el geni de Leonardo da Vinci encaixa en aquesta quadrícula renaixentista. Protegida per un vidre blindat, solitària i sense estar rodejada per un eixam de selfies, em trobo davant d’una de les quatre dones que va pintar Leonardo al llarg de la seva vida. Utilitzant els meus ulls talment un escàner, em passejo pixel a pixel, traç a traç, per una taula de fusta pintada a l’oli l’any 1490 i que m’emociona en comprovar la delicadesa d’unes pinzellades que donen vida a una senyora misteriosa (segons sembla, es tracta de Cecilia Gallerani, amant del duc de Milà, Ludovico Sforza) i a un animal mitològic que va fascinar un artista multidisciplinari.
“La moderació frena tots els vicis. L’ermini prefereix morir abans que embrutar-se”, va escriure Da Vinci en un dels seus diaris. En un món que viu una polarització angoixant, deixar-se seduir per la bellesa de la Dama amb un ermini és la millor medicina per sobreviure als crits d’un present insuportable.
