Blancs i blaus
Cap de nosaltres estava preparat per a l’espectacle que ens esperava a l’altre costat de la corba. A punt d’arribar a la ciutat de la Corunya, un sol rogent que només havia vist en pel·lícules de ciència-ficció, desapareixia entre el blau fosc de la ria.
No és la primera vegada que em passejo entre els porxos de la plaça de Maria Pia, però mai em podré acostumar a la bellesa serena d’una ciutat rodejada de blau. Passejo pel seu Eixample puntuat amb la simetria de les seves galeries blanques o per una platja de Riazor tenyida d’una llum groguenca que podria ser habitada per un dels protagonistes dels llenços de Sorolla. Als peus del Far d’Hèrcules sento el brogit d’un mar furiós mentre un ram de flors abandonat continua assecant-se entre unes pedres que tallen l’esperança. Estic necessitat d’art. Després d’una setmana amb molt d’estrès laboral m’era imprescindible poder-me oxigenar i centrar la meva mirada en l’espai confinat d’un quadre. Aprofitant que aquest 2023 se celebra el cinquantè aniversari de la mort de Pablo Picasso, diferents museus nacionals i internacionals han organitzat exposicions temàtiques que pretenen explicar la creativitat calidoscòpica d’un artista amb llums i algunes ombres (com està fent el Brooklyn Museum de Nova York en la mostra It’s Pablo-Matic. Picasso according to Hannah Gadsby).
En els últims anys la ciutat gallega de la Corunya ha volgut reivindicar el seu rol en la trajectòria d’un artista que va iniciar aquí la seva formació acadèmica i en la qual va viure dels 9 als 13 anys (1891-1895). És en una de les sales de l’extraordinària exposició Picasso, Blanco en el Recuerdo Azul on veig el primer retrat a l’oli que va fer el malagueny. La seva germana Lola i la seva nina també són les protagonistes d’un petit dibuix que està penjat al costat d’una pintura de gran format i que materialitzaria anys més tard. Aquí Picasso repetiria el mateix tema amb un petit gran canvi: substituiria la seva germana per la seva filla Maya.
“Picasso és un cercle. No es va copiar mai a si mateix, però mira enrere, cap a la seva obra”. Amb aquesta frase de la comissària d’aquesta mostra temporal es pot explicar el fil narratiu d’una exposició distribuïda en deu sales i que acull més de 120 obres. El paisatge, la relació amb els pintors clàssics espanyols que descobriria en aquesta ciutat, l’erotisme o el naixement d’una consciència crítica i política omplen les parets d’un Museu de Belles Arts que m’ha ajudat a conèixer la formació d’un pintor que canviaria el món de l’art. Un artista vampir que va abraçar tots els ismes d’un segle convuls, talment les seves pinzellades plenes de fúria. “Als 12 anys ja sabia dibuixar com Rafael, però vaig necessitar tota una vida per aprendre a pintar com un nen”, va afirmar Picasso. Entre els blaus i els blancs, entre el vent i la pluja d’una ciutat aparentment en calma, Picasso començaria a construir un univers propi que, cinquanta anys després de la seva mort, continua expandint-se.
