Porto
Tornar a visitar una ciutat després del pas de vint anys proporciona al viatger furtiu un regal doble. Al plaer de la redescoberta, de retrobar-se amb espais que han quedat guardats en l’ambre del record, hi hem de sumar la possibilitat de poder-se veure a un mateix amb dues dècades de diferència. Observar sense jutjar-se. Un dels grans aprenentatges del procés d’acompanyament psicològic que vaig començar aviat farà dos anys inclou aquesta petita píndola de saviesa que implica, entre altres coses, ser una mica més amable amb un mateix i saber valorar els canvis que un ha complert.
Tot allò que recordava d’una ciutat amable i acollidora continuen al seu lloc, però una gran ombra sobrevola els carrers costeruts i les cases recobertes de rajoles de ceràmica multicolor. Porto està en la mateixa cruïlla que ha acabat destrossant la ciutat veïna de Lisboa o la nostrada Barcelona. A un excés de turisme, a la proliferació de lloguers temporals que expulsen uns residents que no poden pagar uns lloguers disparats i al tancament de comerços històrics que són substituïts per establiments pensats per Instagram, hi hem de sumar unes obres de construcció d’una nova línia de metro que canviarà la morfologia d’un nucli antic en perill.
Una pluja agradable d’estiu m’invita a refugiar-me en l’art que omple la Fundació Serralves. Els comissaris d’aquesta institució cultural han decidit omplir l’edifici rosa art-déco d’una mostra que fa dialogar la sensibilitat de dos artistes amics. La poesia cinètica de Calder i el gest somiador de Miró creen constel·lacions artístiques que eleven l’ànima d’un visitant que surt d’aquest museu amb una esperança renovada. Ja de camí al centre de la ciutat, pujat en un autobús recobert de perles de pluja, pensava en un tercer artista que hauria enraonat amb aquest duo. Leandre Cristòfol, el poeta de la matèria humil, un demiürg que era capaç de crear universos amb un tros de fil-ferro i suro, era l’estrella que vaig trobar a faltar en aquest cosmos.
Ja al cor de Porto, m’endinso en l’edifici neoclàssic del Palau de la Borsa. Un monument grandiloqüent, que va ser un regal de la reina Maria II de Portugal a la ciutat, i que és un exemple del poder iconogràfic del capitalisme. Passejant-me entre les seves cambres, recobertes de marqueteria italiana, de pa d’or i de filigranes ornamentals realitzades en guix, no podia deixar de pensar en el llibre que m’ha acompanyat en els últims dies. A Fortuna, l’escriptor Hernán Díaz dissecciona l’esperit del sistema capitalista en un joc de matrioixques literari, que enganxa el lector des de la primera pàgina. Guanyador del Premi Pulitzer d’enguany, ha estat un argentí qui millor ha sabut disseccionar la moral corrupta, mercantilista, de la cultura americana. Un imperi simbòlic que s’ha aixecat sobre el pilar d’un règim construït per a l’eternitat, talment demostren les columnes de granit que s’aixequen al meu davant en una tarda grisa a Porto.
