El poder de l'art
Han passat vint-i-cinc anys, però encara avui puc recordar la primera vegada que vaig veure, projectada en la sala d’actes de l’IES Màrius Torres, una diapositiva que reproduïa una pintura carregada de misteris. Pintada l’any 1434 per Jan van Eyck, El Matrimoni Arnolfini va tenir una vida nòmada. Comprada pel cortesà Diego de Guevara, va ser regalada a Margarida d’Àustria i penjada en l’Alcàcer de Madrid. Seria allí, protegida entre uns porticons on es podia llegir una frase d’Ovidi, que Diego Velázquez veuria una obra que l’acabaria inspirant en el joc de miralls que també posaria en acció en Las Meninas? La invasió napoleònica d’Espanya implicaria un nou gir de guió. José Bonaparte s’enduria la parella misteriosa com a botí de guerra, però les tropes britàniques interceptarien en la batalla de Vitòria un llenç que seria comprat i venut fins a arribar a la National Gallery el 1843.
Cinc-cents anys d’interpretacions han sobrevolat els personatges pintats Jan van Eyck a Bruges. Qui són? Quin és el significat de tots els objectes que omplen la composició? Per què la parella no es mira? Per què el gos que omple la part inferior del llenç no apareix reflectit en el mirall? El metge i novel·lista francès Jean-Philippe Postel, en un llibre deliciós editat aquest any per Acantilado, ha intentat desgranar tots aquests secrets guardats en una habitació il·luminada. El resultat és un llibre fascinant que, tot inspirant-se en la pel·lícula Blow Up d’Antonioni, ens va donant pistes sobre com interpretar un quadre que narra moltes vides en l’espai confinat d’un llenç.
Què s’amaga en les parets dels museus? Pot l’art ajudar a guarir un cor trencat? Patrick Bingley en el llibre All the beauty in the world (encara no s’ha traduït a Espanya) mescla art i vida en un assaig que m’ha fet emocionar. La mort del seu germà gran de càncer amb només vint-i-sis anys va marcar un punt d’inflexió en la vida de l’autor. Bingley, sense “cap esperança de futur”, talment ens narra en les pàgines del seu llibre, va decidir deixar la seva feina al prestigiós setmanari The New Yorker i començar una nova aventura laboral com a vigilant de sala en el Museu d’Art Metropolità de Nova York (el MET). “És en la serenor de les galeries del museu on la meva ment ha pogut divagar”. De les mòmies d’Egipte i els recol·lectors de blat pintats per Pieter Bruegel a la crucificació de Fra Angelico, Patrick Bingley escriu un assaig sobre el dol, la necessitat de desaccelerar i el poder curatiu de l’art. En un món que viu amb l’ai al cor constant, on el cicle de les notícies és tan breu com la vida d’un tweet, llegir aquest assaig s’ha convertit en un regal en aquest estiu. Pàgina a pàgina, no només he viatjat a través de la història de l’art en el meu museu favorit, sinó que he pogut comprovar quelcom que ja havia experimentat en primera persona. El poder curatiu de l’art.
