Born to run

Ja ho deia l’Springsteen en aquella mítica cançó: “We were born to run.” Hem nascut per córrer. El Boss, però, parlava de l’empenta vital, de l’esperança, de la necessitat de fugir, amb un cotxe, a tota velocitat. No es referia, doncs, a una de les pràctiques que s’han posat de moda els darrers anys: el running. Córrer està de moda. Potser perquè és una manera de fer pràctica esportiva sense haver de fer cap gran inversió en material. És, segurament, l’esport més democràtic. Des de fa un temps, però, s’observa un fenomen curiós en algunes zones urbanes: grups de gent que corren plegats. I no són un exèrcit de zombis perseguint la darrera persona viva sobre la terra. Per la disciplina amb què desenvolupen l’activitat –tots trotant al mateix ritme– i per la qualitat de la roba esportiva amb què van abillats –vambes llampants, malles i samarretes de marca–, es dedueix fàcilment que provenen d’algun gimnàs. És a dir, que paguen una quota mensual a un d’aquests centres d’esport perquè els treguin a córrer en ramat. M’imagino que en la major part del casos –si no tots– el programa d’entrenament que segueixen deu incloure alguna altra activitat. M’imagino que molts d’ells, a banda de sortir a córrer, deuen fer altres activitats conjuntes (spinning, pilates, fitness, zumba...) o individuals (bicicleta estàtica, caminar per la cinta...). No puc deixar de pensar, però, com n’és d’absurd –en molts casos– anar al gimnàs perquè et treguin a córrer per fora o per caminar sobre una cinta amb el mateix paisatge tota l’estona davant dels nassos. Amb això no vull pas dir que els gimnasos no siguin uns espais útils i necessaris. Sovint anar al gimnàs és la millor manera de practicar esports que no es poden fer a l’aire lliure, com la natació (tan necessària, diuen), de fer esport sense dependre de les inclemències meteorològiques o de trobar assessorament per millorar la condició física sense fer-se mal. El súmmum del que a mi em sembla una veritable ximpleria, però, arriba quan t’expliquen que hi ha qui va al gimnàs amb cotxe per no haver de caminar la mitja hora que hi té des de casa i, un cop allà, es dedica a fer uns quants quilòmetres sobre la cinta o s’apunta a un d’aquests grups que fan running (perquè de córrer, els esportistes moderns, en diuen així) per les voreres amples de la ciutat. Als qui fan això els faria la següent recomanació: que vagin al gimnàs a peu, o corrent, o en bicicleta... Un cop allà, si consideren que ja han fet prou exercici (comptant que la tornada cap a casa l’han de fer en les mateixes condicions), poden evitar d’entrar-hi. D’aquesta manera, a banda de fer l’exercici que farien a dins, podran presumir d’anar al gimnàs cada dia i, de pas, s’estalviaran uns calerons.