La casa de foc

No em puc treure del cap

La casa de foc

(Proa, 2020), del saidinenc Francesc Serés. Després d’haver passat un parell de setmanes immers entre les seves pàgines tinc la sensació d’haver llegit una bona novel·la, que penetra en l’ànima dels personatges d’una manera autèntica i veraç, que retrata una geografia física i humana amb precisió, que reconstrueix un microcosmos, un mite perdurable, i és capaç d’endur-s’hi el lector. Pot semblar una mica massa llarga, perquè s’entreté en alguns detalls repetitius. Però és possible que, per aconseguir l’autenticitat que desprèn, hagi estat necessari aquest dispendi de pàgines, aquest anar-hi donant voltes, sense presses. La prosa flueix amb una naturalitat gens pretensiosa i Serés és capaç de servir-se’n per mostrar, amb pols de cirurgià, la naturalesa dels personatges. El narrador protagonista, a qui tothom anomena Mau, és un mestre d’aula d’acollida que se’n va a viure al Sallent, a la Garrotxa profunda, com un nàufrag que fuig, i rep l’encàrrec del Jordi de can Sol, un saurí a qui tothom respecta i tem, perquè faci classes de repàs a la seva neta, la Mar, una noia complicada. A partir d’aquí, la vida del Mau es veurà xuclada per l’entorn selvàtic i pels integrants de can Sol, per un món peculiar, per un enfilall de secrets que tothom coneix, per un paisatge feréstec... en fi, per un microcosmos que, tot i haver-ne marxat, s’ha endut amb ell, perquè “fugir d’un lloc no significa que quan te’n vagis no te l’emportis dins”. Serés cartografia, dissecciona i explora el Sallent amb una precisió que fa que el lector també se l’emporti dins, després d’acabar la novel·la. Una de les idees que més m’han fascinat ha estat la de la voluntat que manifesta el narrador d’inscriure el relat en la tradició dels qui han escrit sobre aquell territori conscient d’aportar-hi una nova visió. Parla de Jordi de Bolós, d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla i diu que “Ni l’historiador, ni l’esteta, ni el cronista no s’han acostat tant als personatges, potser perquè sabien que no els tocava i que ho faria algú altre”. I aquest “algú altre” és ell (el protagonista i, almenys en part,

alter ego

de Francesc Serés), que no s’enfronta a la Garrotxa i al seu paisatge físic i humà ni com l’historiador (Bolós), ni com l’esteta (d’Ors), ni com el cronista (Pla), sinó com el novel·lista (Serés). Perquè és a través d’una novel·la que es poden dir coses que no es poden dir de cap altra manera, que es pot explicar la naturalesa humana amb veracitat, com no ho pot fer un tractat de psicologia ni un llibre d’història. I és aquí que resideix la grandesa de la ficció. És allò que diu Milan Kundera a

L’art de la novel·la

: “Descobrir allò que només una novel·la pot descobrir és l’única raó de ser de la novel·la.”