Els marges

Des de l’octubre, tenim una nova oportunitat de submergir-nos en la prosa hipnòtica de Joan Jordi Miralles. Una oportunitat per retrobar-la o, si és el cas, descobrir-la.

Amb Marginàlia (Males Herbes), Miralles recupera un gènere, el del relat llarg (entre la novel·la i el conte), que ja va demostrar que dominava amb La intimitat de les bèsties (2017). Marginàlia són tres històries que, com és habitual en l’autor, mostren les obsessions d’uns personatges que viuen situacions inquietants.

Jardins presenta un vidu desbordat que, en el moment més cru de la pandèmia (carrers deserts, mascaretes, gel hidroalcohòlic, distància de seguretat), treballa com a jardiner i s’ha de fer càrrec de les filles petites i els sogres malalts. Amb una naturalitat que busca la neutralitat narrativa, retrata amb encert la quotidianitat del confinament i posa al descobert la intimitat i la fragilitat d’uns personatges profundament humans, en un lent i quotidià camí cap al col·lapse.

Reconquesta aborda el tema de la xenofòbia, amb una dona obsessionada per la “invasió musulmana”, casada amb un home enganxat a les tertúlies polítiques que no es perd ni un detall del judici del procés.

Miralles va despullant dos personatges que, d’entrada, tenen alguna cosa de caricatura, però que van adquirint profunditat a mesura que avança el relat, sobretot en el cas de l’home, un pare “vell, fràgil i desemparat”, que se sent sol.Marginàlia és el més àcid i inquietant dels tres relats, però també el més críptic, i el més líric. Genera més preguntes de les que resol.

Un jubilat a qui apassiona l’art de guixar els marges dels llibres, afeccionat al voayerisme als marges de la ciutat (on es practica el cruising), es veu atrapat en una espiral d’esdeveniments surrealistes i sòrdids, a l’estil d’algunes pel·lícules de David Lynch, en companyia d’un noi abúlic a qui recull de nit prop de la torre de Santa Caterina, a Manresa, presentada com una ciutat mediocre i provinciana amb un to que pot recordar Bernhard quan parlava d’Àustria. Tot i mantenir-se en temes i situacions recurrents (personatges obsessius i desubicats, visió àcida de l’actualitat propera, relacions entre pares i fills, atraccions malsanes...), la prosa de Miralles ha evolucionat, amb els anys, cap a un to cada vegada més contingut, una veu pròpia que, sense estridències, torba i atrapa el lector en una teranyina de sensacions contradictòries.

No busca complaure, no fa una narrativa amable i fàcil de pair. Es fixa en detalls aparentment banals per penetrar en la intimitat dels personatges.

Escriu amb un llenguatge fàcil de llegir, que flueix amb una naturalitat planera, però exigeix que el lector resti ben atent als marges del text, on hi ha la veritable transcendència de les històries que explica.

.