Bilingües o llirilingües

Molts dels qui més es posen a la boca les virtuts del bilingüisme són parlants que no el practiquen o el practiquen amb un clar desequilibri en favor del castellà. Parlen de riquesa i de tolerància per afirmar, tot seguit, que la «lengua común» és aquella que uneix i garanteix la sacrosanta convivència en una Espanya multilingüe i multicultural però, sobretot, espanyola i castellana. L’argument, emparat en la força política d’un estat i en la mentalitat submisa i acomplexada dels parlants de la llengua històricament minoritzada, fa fortuna especialment entre els joves, que fan del castellà la llengua de les xarxes («per arribar a tothom») i abominen d’un català que, ai!, no és prou enrotllat i resta seguidors.

Fixeu-vos que, molt sovint, qui canta les virtuts del bilingüisme és qui en realitat defensa el bilingüisme dels altres. El bilingüe pot utilitzar dues llengües (oh, riquesa!) però es veu obligat a emprar la del monolingüe quan hi interacciona. Està molt bé que tu siguis bilingüe perquè així, quan t’adrecis a mi i a tots els monolingües castellans ho faràs, naturalment, en la «lengua común». És el bilingüisme «que nos dimos entre todos», el que dona per fet que només utilitza dues llengües una part de la comunitat, la part feble. I si pretens que sigui a l’inrevés, si deixes de ser condescendent i planteges que els castellanoparlants haurien de canviar de llengua quan se t’adrecen, et tractaran de tancat, de provincià, de supremacista, de talibà, d’intolerant, de radical, de nazi i de traïdor.

La llengua només la salvarà (i, sí, estic convençut que encara es pot salvar) la convicció per part dels parlants que és a les nostres mans salvar-la, i que una llengua només se salva amb l’ús continuat i persistent dels qui la senten com a pròpia i la incorporació de nous parlants que tinguin la necessitat d’utilitzar-la. El mantra segons el qual si el català va sobreviure al franquisme no morirà mai és enganyós i d’un cofoisme ingenu. Només cal parar l’orella a les converses entre la gent jove, al carrer, al pati de l’escola o al TikTok. Només cal fixar-se en quina llengua es desenvolupen les converses quan entre els qui parlen n’hi ha un (només un) que s’expressa en castellà.

I no s’hi val a exhibir, ara, quatre experiències individuals, heroiques i excepcionals, de resistència lingüística. Cal tenir les coses clares: el bilingüisme sempre acabarà beneficiant una de les dues llengües que suposadament conviuen en equilibri, i sempre serà la més poderosa, la que té un estat, unes lleis impositives i uns mitjans addictes al darrere, aquella en la qual està legalment permès i socialment ben vist ser monolingüe. Pensar una altra cosa és (amb permís del Pau Vidal, de qui manllevo el concepte) llirilingüisme en estat pur.