La trama perfecta

Vicenç Pagès Jordà ha estat un dels escriptors catalans més destacats de les darreres dècades: com a narrador, com a assagista, com a crític literari i com a cronista generacional. Traspassat a finals d’agost, va deixar una obra acabada, Kennedyana (Folch & Folch, 2022), que el confirma i consolida com una de les veus més interessants del panorama literari català.

D’entrada, pot sorprendre el tema: la família Kennedy. Però el subtítol del llibre (La dinastia que va crear la trama perfecta) ens dona una pista sobre la coherència amb què encaixa en el conjunt de l’obra del malaguanyat autor figuerenc. Per què un destacat novel·lista català hauria de dedicar un assaig als Kennedy? En la resposta hi ha una doble perspectiva: la generacional i la literària. D’una banda, Pagès mai no va amagar la fascinació per les darreres dècades del segle XX, les que han marcat una generació (Memòria vintage, Empúries, 2020) que arrenca amb l’assassinat de JFK. D’altra banda, com a narrador, professor d’escriptura i teòric de la creació literària (Un tramvia anomenat text, 1998) no pot deixar de banda l’obsessió per la “trama perfecta” que representa la família Kennedy, amb JFK i el seu assassinat com a epicentre i amb la mort del germà Bobby com a clímax.

Llegint Kennedyana, un té la sensació que es tracta dels apunts endreçats per a una immensa novel·la sobre la comèdia humana, un projecte digne d’un Balzac actual, una mena de novel·la total postmoderna. I aquí rau l’originalitat del text que, al capdavall, aborda unes circumstàncies que han tractat desenes de llibres, pel·lícules i documentals. L’autor li dona un enfocament postmodern: tracta un episodi de la història com si fos un episodi de ficció, com una actualització de la mitologia. Pagès presenta el clan Kennedy com una versió actualitzada de la família de Príam, rei de Troia, que, com Joe (el patriarca Kennedy), “va tenir una colla de fills que, si bé semblaven destinats a un futur prometedor, mostraven una acusada tendència a morir abans que els pares”.

I és que, en el fons, Kennedyana parla de les estructures de la ficció narrativa, de “la transformació del món aristotèlic [allò del plantejament, nus i desenllaç] en la postmodernitat autoirònica”. És l’anàlisi particular, personal i meditada d’una trama completíssima, inacabable, d’un material que podria ser la base d’un projecte literari monumental i, en aquest sentit, es pot llegir també com si fos una obra de ficció. És la fabulació de la història dels Kennedy com si fos un “metatext narratiu”, el desplegament d’una trama perfecta, on tot està meticulosament col·locat: els personatges, els girs de guió, l’escenografia, les subtrames... Una trama tan perfecta, de fet, que si no fos real podria semblar inversemblant.