A flor de pell
El escritor leridano Llorenç Capdevila i Roure.
La literatura i la vida es retroalimenten. Hi ha qui duu una vida literària i en diem aventurer. I hi ha qui, de la vida, en fa literatura i en diem escriptor. Hi ha escriptors, però, que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada ratlla que posen sobre el paper: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida està feta de sentiments i emocions, i la bona literatura (en vers o en prosa) també.
La darrera novel·la de Xavier Mas Craviotto, La pell del món (L’altra Editorial, 2023), és una allau de sensibilitat narrativa i emotivitat artística. Com ja va demostrar amb La mort lenta (2019), i com queda palès en la seva poesia (Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània), Mas Craviotto s’erigeix, a cada pàgina, en un escriptor capaç d’assolir cotes de gran profunditat analítica a l’hora d’explorar l’experiència i la naturalesa humanes. La pell del món és una història plena de silencis, perquè parla, en bona part, de la incomprensió i la dificultat de comunicar-se. També parla de la mort, de la por i de la violència. I de conviure amb el passat, amb el record, amb allò que cadascú ha viscut. No és una novel·la d’acció. Les coses passen, sobretot, a dins dels personatges. I tot està centrat en ells, en el que senten, en el que pensen, en la seva història íntima. Són éssers vius amb un passat comú, del qual no parlen però que els rosega.
La novel·la està escrita amb un estil vistós i efectiu, carregat d’anàfores i polisíndetons. Una prosa introspectiva que s’expressa en dues segones persones del singular: la mirada de cadascun dels dos germans protagonistes. La llengua flueix amb dinamisme i naturalitat al llarg d’un seguit de fragments o flaixos narratius on es va alternant el present (el retrobament dels dos germans vora la mare moribunda), el passat (la infantesa i l’adolescència marcades per la violència i l’abús) i les converses amb el terapeuta (que permeten aprofundir en la psicologia dels personatges). Aquí i allà, el lector que sap gaudir de la bona prosa literària trobarà fragments d’aquells que justifiquen la lectura, frases que podrien ser versos: “La vida també és morir-se”, “Tots els silencis parlen de tu”, “La mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix”, “És com si el vidre no sabés trencar-se sense trencar els altres”, “Habiteu el silenci perquè heu desaprès a habitar les paraules”...
Amb dues novel·les i tres reculls de poemes publicats, ja podem dir que Xavier Mas Craviotto està construint una obra coherent, que va adquirint una solidesa envejable. Es mou amb solvència en temes no sempre senzills (la mort, la incomunicació, les relacions familiars...) i està consolidant un estil literari personal que ja voldrien molts autors veterans.
