Negror ponentina

A primers de juny vaig tenir el plaer de participar, a Lleida, en la taula rodona «Lleida, escenari negre» dins del festival El Segre de Negre. A part de l’editora Joana Soto, que feia de moderadora i va saber repartir el joc amb molt encert, m’acompanyaven les tres veus femenines més acreditades de la literatura negra feta a Ponent: Montse Sanjuan (que amb la seva sergent Grimm està consolidant una trajectòria dins del gènere cada cop més sòlida i coherent), Ramona Solé (que contraposa el seu posat afable i rialler a una novel·lística que explora el costat fosc d’uns personatges molt ben construïts) i Marta Alòs (escriptora prolífica que, al llarg de la seva més que respectable trajectòria, també ha conreat de forma talentosa la narrativa criminal). El trio d’autores era tan imponent que vaig arribar a pensar que a mi m’hi havien convidat com a quota masculina més que no pas per mèrits propis.

Les companyes de taula van dir coses molt interessants. Montse Sanjuan, parlant de l’eclosió de la narrativa criminal a Ponent, va puntualitzar que cal fugir del localisme i no s’ha de parlar d’una novel·la negra lleidatana sinó d’una novel·la negra feta a Lleida. Marta Alòs tampoc no es va conformar amb el qualificatiu de novel·la negra femenina, ja que l’adscripció genèrica de l’autora, quan es tracta de bona literatura, no té per què condicionar el resultat. Ramona Solé, per la seva banda, va deixar clar que el gènere criminal no està condicionat pel fet que l’escenari sigui urbà o, com en el seu cas, essencialment rural, perquè, si bé la ciutat té més clavegueres, la foscor de l’ànima humana és un fenomen transversal.

El més interessant de tot plegat em sembla que és que va demostrar-se que la gran representativitat d’autors (i, sobretot, autores) ponentins en el panorama de la novel·la negra en català és un exercici de normalitat creativa. L’escenari de la narració, com l’època en què se situa l’acció, condicionen i donen personalitat al resultat final, és cert, però no deixen de ser circumstàncies ambientals. El que converteix en negra una història és, en tot cas, allò què s’hi explica, els personatges i les relacions entre ells.

Què aporta, doncs, la novel·la negra feta a Lleida en el panorama general de la literatura catalana? Entre altres coses, aporta reivindicació i visibilització d’un territori que sovint és bandejat per la centralitat mediàtica de Barcelona. Sobretot, però, aporta normalitat, perquè la novel·la negra feta a Lleida (i entenem per Lleida tot el territori que va de la Granadella a Esterri d’Àneu i de Tamarit a Cervera) s’escriu no pas com a producte local per a consum de proximitat, sinó com a artefacte literari que, com ha de ser, té l’ambició d’esdevenir universal.