Darwin i la tergiversació

Crec que tenim clar que hem de deixar la gestió de la cosa pública a un grup de persones, a uns representants, perquè si assumíssim directament i col·lectiva la direcció del país, ens hauríem de reunir cada dia a tota hora per prendre decisions, i, es miri com es miri, no pot ser, per molt internet que hi hagi. Per això, l’art de triar la missió encomanada i els representants que l’han de portar a terme és una de les disciplines més transcendentals i, malgrat tot, més infravalorades.

Si visquéssim en alguna de les dictadures que hi ha pel món, l’art de triar seria més arriscat. Com que vivim en una societat on és possible elegir els gestors sense perdre la vida pel camí, l’art de triar esdevé un exercici de responsabilitat que no hauríem d’eludir. I ho fem.

Comencem a desentendre’ns-en el primer dia que deixem que un polític ens expliqui una història banal, apel·li a les emocions o plantegi propostes tan genèriques i abstractes que no es poden verificar. Ens abstenim de la condició de ciutadans just en el moment en què optem per l’oferta que té més bona pinta, en comptes de cercar el millor projecte. Amb aquesta actitud col·lectiva, animem els polítics a fer ús de la verborrea i la tergiversació. Els encoratgem a ser cada dia pitjors per poder guanyar el comandament de les nostres vides. Encara més: els castiguem, si ens presenten informes i propostes detallades i comprovables sobre qüestions que tenen implicacions sobre l’economia, l’estructura social, la sanitat o l’educació. No ens interessa aprofundir-hi, ens avorreix tant que premiem l’espectacle.

A aquest sistema de premis i càstigs hem de sumar que els partits polítics són centrifugadors de talent. La participació en les decisions estratègiques i operatives genera debat, i el debat provoca divergències. Les diferències es podrien resoldre amb debat i també amb sumes i restes de suports, és a dir, que, arribats a un cert punt, cal triar. No obstant, els electors castigarem el soroll, perquè ens agrada l’espectacle, però ens inclinem pel vot a formacions monolítiques. És així com els partits aprenen ràpidament que les estructures dirigents han de ser formades per persones que no discrepin de les decisions del líder o del nucli que hi ha al capdavant. Per aconseguir que no hi hagi dissensions, caldrà aplicar fórmules de

mediocritàcia

, i és així com el talent queda expulsat. S’aplica, doncs, en aquest àmbit, el darwinisme invers.

La qüestió és: arribarà el dia que Lucy sigui cap de llista a les presidencials d’algun lloc? O els ciutadans deixarem el mode vol i assumirem la responsabilitat d’exigir mèrits reals i no espectaculars?

Nota: Lucy va caure d’un arbre, es va fracturar el cos i va morir. Els seus fills hem après a no pujar als arbres. Tal vegada hauríem d’haver après a baixar-ne.